Estimats Reis, no us emporteu el xumet

El Nadal és una època màgica i deliciosa, sobretot per als infants, que durant tot l'any esperen amb ànsia els llums del carrer, l'arbre de Nadal, el pessebre, el tió, els Reis... Però per als més menuts també pot ser una espècie de ritual de pas: moltes famílies aprofiten les festes per dir als infants que hauran d'entregar el xumet als Reis perquè ja són "massa grans" per fer-lo servir. És una manera benintencionada d'intentar suavitzar un moment clau en la vida de tots els infants que porten xumet i que implica la renúncia a un objecte que els calma i els ajuda a dormir.

Quan les famílies em pregunten com poden ajudar els seus fills a deixar el xumet, curiosament sempre em ve al cap una història que no passa per Nadal, sinó a l'estiu. Un dia, la Jana, que llavors tenia 3 anys, va arribar a casa dient que a l'estiu donaria el seu xumet als peixos. Els pares, que no entenien res, li van preguntar d'on havia tret la idea. Resulta que a la seva classe hi havia un nen que a casa seva li havien dit que, quan estiguessin de vacances, un dia sortirien a navegar i llançarien el xumet als peixos.

Els mesos van passar i la Jana, a qui sempre li havia encantat anar a la platja, va començar a dir que no tenia ganes de marxar de vacances. La seva mare, estranyada, li va preguntar si el motiu de no voler anar a la platja era que hauria de donar el xumet als peixos. I així era. Al febrer, quan el seu company li va explicar el que la seva família tenia pensat fer, li va semblar una bona idea perquè faltava molt de temps, però a mesura que s'acostava l'estiu l'angoixa va anar creixent perquè la nena s'hi havia compromès i pensava que havia de complir la seva paraula.

La seva mare li va dir que si no estava preparada per renunciar al xumet, no calia que ho fes. A l'hivern següent, la seva família li va proposar de deixar-lo i en unes setmanes ho va aconseguir, sense pressions externes ni exigències socials. Quan aquell any van marxar de vacances i a casa seva ningú recordava la història dels peixos, la nena va dir als seus pares que volia endur-se l'últim xumet per llançar-lo a l'aigua i donar-lo als peixos. La Jana va acabar entregant igual el xumet, però ho va fer des de la llibertat i l'autonomia i com a cloenda d'un treball previ que la va ajudar a enfortir la seva autoestima.

Igual que la Jana no volia marxar de vacances per no haver de renunciar al seu xumet, hi ha molts infants que no volen que passin els Reis perquè ho viuen amb angoixa. Cada any passa i és una autèntica llàstima que ens arrisquem a robar-los la il·lusió en un dia tan bonic quan som els adults qui hem decidit que ja n'hi ha prou de xumets. Entregar-los als Reis sovint amaga la incapacitat dels adults de prendre decisions i ser-ne conseqüents.

Fem creure als infants que són ells qui prenen la decisió de renunciar al xumet. Ells, que confien en els adults, ho accepten i ho acaben interioritzant, però en realitat no poden comprendre el que significa deixar una cosa per sempre –de fet molts adults tampoc ho saben i per això costa tant deixar segons quins hàbits o addiccions–. Quan arriba el dia, els infants entreguen el xumet als Reis, malgrat que no són conscients que quan ho fan mai més podran tornar a tenir-ne un. Quan el reclamen, els diem que són ells qui l'han donat i que, per tant, han de ser conseqüents.

La responsabilitat sempre és dels adults

Oferir el xumet als infants no és dolent. En absolut. De fet, està demostrat que, a més de relaxar-los i ajudar-los a dormir, el seu ús redueix el risc de patir la síndrome de la mort sobtada del lactant. Però deixant de banda els beneficis o perjudicis dels xumets, el focus de la qüestió s'ha de posar en l'adult: oferir la pipa a un nadó és una decisió exclusiva de l'adult i se n'ha de fer responsable costi el que costi.

Som nosaltres qui hem creat la necessitat a l'infant i som nosaltres qui hem d'acompanyar-los en el procés de deixar-lo de necessitar. I no n'hi ha prou amb dir "quan vinguin els Reis els hauràs de donar el xumet perquè ja ets un nen gran". S'ha de fer bé. A partir dels dos anys, les criatures que fan servir xumet han d'aguantar comentaris, burles i crítiques no només del seu entorn més pròxim, sinó també de desconeguts que es creuen amb la legitimitat d'escarnir un infant perquè fa servir pipa.

Segurament no són conscients que estan criticant-los per tenir una necessitat que no ha triat i que a sobre els fa sentir malament. I moltes vegades el més feridor és el silenci de la família. No defensar l'infant d'aquesta mena de comentaris és deixar-lo exposat als prejudicis dels adults i abandonar-lo en una situació de vulnerabilitat que posa en risc la seva autoestima.

Sempre hi ha temps de rectificar

Moltes famílies segurament ja han pres la decisió de donar el xumet als Reis i poden pensar que ja és massa tard. Res més lluny de la veritat. No hem de tenir por de tirar enrere si creiem que el que hem fet no està bé. És bo i necessari rectificar quan ho consideren oportú. Quan s'és petit també, només faltaria. Si un cop han passat els Reis l'infant s'adona que ha estat un error entregar el xumet, no passa res si se li permet recuperar-lo.

Igual que tampoc passa res si encara no han passat i no ho tenim del tot clar. Sempre se'ls pot dir explícitament que no cal que donin el seu xumet, que ja ho faran el dia que estiguin preparats per fer-ho. Les criatures que la donen lliurement i convençuts del que fan no la volen recuperar mai, com la Jana.

Com es pot treballar la renúncia al xumet?

El més important per treballar la renúncia al xumet és mostrar confiança plena vers l'infant i fer-li saber amb regularitat. També resulta útil explicar perquè cal que faci aquesta transició. Al principi de tot del procés, l'infant ha d'aprendre a percebre les sensacions del seu cos i adonar-se de la diferència que hi ha entre que li vingui de gust una cosa (en aquest cas el xumet) i que la necessiti.

Sempre que demani el xumet, li farem la mateixa pregunta: el vols perquè et ve de gust o perquè el necessites? En cap cas s'ha de jutjar la seva resposta. Si sempre respon que el necessita, potser és que li està costant distingir el que sent. Si cal, es pot reorientar la pregunta per fer-la menys oberta: "Em sembla que la vols, però no la necessites. És així?" A mesura que va entenent la diferència, quan demani el xumet se li pot proposar de guardar-lo a la butxaca en lloc de a la boca, ja que moltes vegades la seguretat que proporciona tenir-lo a prop és suficient per a ells.

Quan l'infant ho domina, es pot passar al següent pas: a les famílies que em demanen ajuda sempre els recomano que facin un ritual i vagin a comprar els últims xumets. El pacte és que quan aquests es facin malbé, no se'n compraran de nous. És important que aquesta fase final del procés no coincideixi amb moments potencialment angoixants com l'inici del curs escolar, una mudança o el naixement d'un germà perquè podria ser contraproduent.

Arribats a aquest punt, hi ha dues opcions: esperar que els xumets es facin malbé o accelerar el procés. Però abans cal que la família faci una reflexió: per què vull que deixi el xumet? Ara és un bon moment? Ho faig perquè toca? Tinc por que li faci malbé la boca? Són preguntes que cal fer-se per prendre una decisió. Si decidim que es facin malbé sols, només cal esperar. En canvi, si es vol accelerar el procés, una opció és deixar passar un temps prudencial i punxar el xumet amb una agulla.

Un cop el xumet té un forat petit, la succió ja no és igual d'efectiva i progressivament va perdent la seva utilitat. Cada cert temps es pot fer el forat una mica més gran. Hi ha criatures que encara que no quedi quasi tetina segueixen volent tenir el xumet a la mà o llepar-lo amb la llengua. Cap problema! La clau de tot plegat és que aquest procés fa desaparèixer per complet la necessitat de succió de l'infant. I arribarà un dia que ja no voldrà el xumet perquè haurà superat la necessitat. I és en aquest moment que l'infant està preparat per entregar el xumet als Reis, als peixos o al cubell de les escombraries.