2 min
Un nen amb autisme ha de poder convertir-se en un adolescent amb autisme.

N’acaba de fer catorze, tècnicament ja és un adolescent, però m’he d’esforçar per notar-ho. Fa temps que esquivo el fet d’acceptar que es fa gran, que aviat deixarà enrere el nen que ha estat i que haurem de donar la benvinguda a un nou Josep, a una persona amb unes inquietuds i unes necessitats diferents. Només hi penso quan em creuo amb grups de nois que calculo deuen tenir la seva edat. Llavors, una mena de nostàlgia m’envaeix. Una nostàlgia del fill adolescent que mai no serà. O potser sí, però no de la manera que havia imaginat. Perquè ell és inimaginable, en el sentit literal del terme.

El seu aspecte físic, contràriament al que passa amb els seus congèneres, no sembla importar-li gaire. Soc jo qui me’n preocupo. Sé que no em demanarà un determinat tipus de roba, ni un pentinat amb tupé que segueixi les últimes tendències de la moda. Estic convençuda que no buscarà reafirmar-se ni forjar-se una identitat a través de la seva imatge. I fer-se un piercing o un tatuatge no li passarà mai pel cap.

Sé que tampoc discutirem per l’hora de tornada a casa o per si caldria que dediqués més temps a l’estudi i menys a les xarxes socials. Em fa la sensació que podria continuar sent un nen per sempre. Podria ser còmode per a nosaltres... però hi ha una qüestió que no puc obviar: Ell ho voldria, si pogués escollir?

Em responc que no ho sé, tot i que intueixo que no. I davant del dubte em convenço que cal fer l’esforç d’oferir-li l’opció de ser un adolescent com els altres, començant per la possibilitat de triar en qüestions relacionades amb la seva indumentària o amb el seu espai, perquè potser ja seria hora de renovar les joguines que s’han anat acumulat a les prestatgeries de la seva habitació i que fa temps que ignora. Per no parlar del llit d’Ikea tan bufó, amb els llençols estampats amb dibuixos d’animals salvatges.

―Has vist que els peus li sobresurten del matalàs? ―em va fer observar la seva germana gran fa uns dies...

Decidit. Entre tots l’ajudarem a fer-se adolescent. No aturarem la seva evolució per la nostra comoditat. L’empenyerem cap a una etapa que gairebé tots els pares temem. El plantejament pot semblar curiós, però li hem d’oferir la possibilitat de poder transitar per aquesta fase tan important de la seva vida. Com podrà arribar a ser adult, si no?

Aquestes reflexions les solc fer de tornada amb autobús a casa, o bé mentre faig veure que miro alguna sèrie dolenta a la televisió (sí, també he caigut en la trampa del Calamar) o en qualsevol altre moment inesperat. Són instants de lucidesa que es colen a la meva quotidianitat i que es dilueixen com el sucre si no els transformo en alguna acció visible de forma més o menys immediata.

Així doncs, ahir mateix al matí, mentre es vestia, li vaig demanar que triés entre dos parells de sabates: les que duu habitualment i unes que personalment no m’agraden gaire. Em va mirar sorprès, gairebé incrèdul. Va agafar aire i fent petits passos endavant i endarrere va senyalar il·lusionat les que volia. Va escollir la segona opció. I jo vaig ser feliç.

stats