Noruega
Els crits del noi se li claven al cervell com dues dagues afilades. Se li introdueixen ben endins i el sacsegen. El fan enrabiar i estremir-se alhora. Aquests crits inesperats són sempre inoportuns; aguts, greus, secs, trencats, udols que surten descontrolats de la boca del seu jove veí d’escala, destorbant-li la pau, tan preuada i fràgil.
Quan el noi encara era un nen, no li emprenyaven tant els seus brams. Recorda que al pis on va viure de jove havia de suportar els assajos d’un trompetista novell molt més estridents. Ara que han passat els anys i la nou del xicot comença a fer-se-li visible al coll, la potència del seu lament el fa esgarrifar, el fa malviure, i no pot gestionar el malestar que li provoca. Li demanarà a la mare del noi si pot aconseguir que el seu fill no surti a la terrassa, que cridi tancat a casa. Li proposarà que insonoritzi alguna de les habitacions. Ell podria sufragar part de les despeses. Tot el veïnat se’n beneficiaria. Fins i tot ella podria viure més tranquil·la a casa seva, amb els gemecs encabits i controlats entre quatre parets encoixinades.
Aquest pensament, però, l’avergonyeix de seguida. El fa sentir miserable i cruel. L’incomoda tant que li demanaria a la narradora d’aquesta història que no l’incorporés al relat, però ja és massa tard. Penedit d’haver-lo tingut, decideix quedar-se’l per ell i no fer-lo mai públic.
Surt de casa com qui fuig de l’escena del crim, escapant de la idea funesta que acaba de tenir. Compra pa a la fleca i un grapat de nous que li han entrat per la vista. Vagareja una estona pels carrers del barri i mira de fixar-se en la gent que passeja, en els arbres que recuperen el verd, en la llum de primavera que es filtra arreu. Busca trobar un flux de pensament nou que el reconforti, però no hi ha res que li cridi prou l’atenció. S’asseu en un dels bancs de la plaça i com sempre que no sap què pensar, imagina el destí del seu proper viatge. Noruega sempre li ha semblat atractiu. Pensa en la majestuositat dels fiords, en conèixer la història dels vikings, en menjar salmó... Poc a poc es va trobant millor i lentament es desprèn del sentiment de culpa que s’havia apoderat d’ell.
Se’n torna cap a casa i només entrar a la porteria es topa amb la veïna, la mare del noi que crida. La dona espera l’ascensor carregada amb les bosses del supermercat i ell s’ofereix a ajudar-la, envaït encara per aquella culpa que creia haver vençut, buscant redimir-la. Ella, sorpresa i agraïda, hi accedeix. És el primer cop que interactuen d’aquesta manera. En tots aquells anys no havien passat d’un escarit bon dia o d’un adeu garrepa. Avui, però, ambdós s’endinsen al pis d’ella i entren a la cuina carregats amb la compra, que deixen damunt la taula. Ella li ofereix un cafè, o potser s’estima més un got d’aigua. Te no en té, no en pren. Ell li agraeix però diu que no, que se n’ha d’anar, que està enfeinat organitzant un viatge.
― Un viatge? Quina sort. Nosaltres no podem viatjar, però al meu fill i a mi ens agrada molt que amics i coneguts ens duguin un imant de record dels llocs que visiten, per la nevera.― I li assenyala la porta del frigorífic farcit d’imants.
El nostre protagonista observa encuriosit la col·lecció de magnets. N’hi ha una cinquantena, ben bé. De tot tipus i llocs.
― El meu fill gaudeix classificant-los segons un criteri que només ell coneix. Sap qui és, oi, el meu fill? Segur que sí. Està sovint a la terrassa. Espero que no el destorbi gaire amb els seus crits. La primavera sempre el neguiteja.
―I ara... ―contesta el nostre protagonista posant-se mig vermell.
―I on és que se’n va de viatge?
― A Noruega.
― Oh! Noruega. Quin país tan bonic. Justament tenim un imant vingut d’allà. El meu fill sempre el col·loca ben amunt.
El nostre protagonista s’acosta a la nevera i mira amb més deteniment la primera filera d’imants. Té raó. El magnet de Noruega és allà, perfectament alineat amb els del seu costat. Representa un quadre en miniatura. El quadre d’aquell pintor noruec tan conegut, Edvard Munch. I mentre se n’adona, el crit del noi des de la terrassa li travessa el cor.
