I avui, quin conte m'explicaràs?

La narració oral és una de les formes més antigues de la comunicació. Explicar històries és un fet denominador de totes les cultures i civilitzacions. Però l'originalitat de les històries varia pel mateix principi que el relleu entre generacions introdueix canvis i matisos en la mateixa història. Canvis i matisos, encara que l'arrel, l'argument, sigui sempre més o menys el mateix. Relats que es transmeten de pares a fills, d'avis a néts, com una herència d'arguments universals que serveixen per explicar-nos el món.

Els contes tenen un efecte captivador en els infants. Explicar un conte és com fer créixer una llavor que es fa planta i dóna fruits. Les raons de per què passa això potser un nen no les pot entendre però, en canvi, es fa càrrec de la situació: sap que hi ha un origen, un punt de partida on germina la història, uns camins que condueixen el relat i un final, més o menys inesperat. Explicar un conte conté un moment de màgia, no tan sols per als interlocutors, que l'escolten amatents, sinó també per als pares i mares, que duen a terme, amb aquest exercici, una de les formes més velles de transmissió de valors i patrons.

Ara bé, els contes clàssics -que cal saber, de totes maneres- són plens de trampes i tabús: les princeses acostumen a ser bledes assolellades que sort en tenen dels petons dels prínceps per revifar-se i les noies que no són princeses són puerils i van amb el lliri a la mà, no tenen cap sentit del risc i sí tota absència de sentit comú. Els vailets solen ser més espavilats i, amb una mica d'astúcia i enginy, són capaços de vèncer un ogre o un gegant malvat. No és estrany, doncs, que, davant d'alguns vells estereotips, els narradors optin per adaptar les històries a situacions més actuals.

Repensar els clàssics

L'escriptora Empar Moliner acaba de publicar a Columna el llibre Contes infantils contra tot pronòstic, amb dibuixos de la Ginebra Torío Moliner, que és la seva filla i la principal destinatària de les narracions originals. En el pròleg, que titula "Us dec una explicació", avisa: "M'he inventat contes per a la meva filla des que tenia dos dies de vida. Els hi he explicat quan no els entenia, quan anàvem pel carrer amb el cotxet, quan se n'anava a dormir. Com que parlo sola, m'anava molt bé fer-ho així, em servia de coartada perquè no em miressin pel carrer. Primer eren molt curts i simples, després més llargs; després, un dia, finalment, amb humor. Aquest dia que un conte fa gràcia és memorable".

Però no hi ha tan sols contes nous, al llibre, també hi ha "petites plantilles" per inventar-ne cadascú a la seva manera, amb les seves habilitats i els seus personatges, amb els seus propis finals. El llibre és una manera excel·lent per familiaritzar-se amb l'art de narrar contes, per trobar tècniques per fer-ho i per llançar-s'hi de ple sense complexos ni vacil·lacions. Hi ha contes que porten l'afirmació d'una frase feta al sentit literal, com en Els deu nòvios de la mama ; contes de trenta segons per quan ja s'ha apagat el llum, s'han exhaurit totes les negociacions i encara se sent aquell plany de "L'últim i prou..."; historietes amb múltiples finals, o l'anàlisi més crítica dels contes clàssics, com la que va dedicada a La Caputxeta Vermella : "De La Caputxeta Vermella sempre ens ha molestat el problema de l'armari. El llop es menja la iaia i es posa la seva camisola i el gorro de dormir. Però enlloc diu que la despulli ni que obri l'armari i agafi una altra camisola i un altre gorro de dormir. I quan el caçador la treu de la panxa amb la Caputxeta, què? ¿Que potser en surt despullada?"

Els protagonistes d'Empar Moliner per a la Ginebra i ara, afortunadament, per al públic en general no deixen indiferents. Podem trobar-hi la Meritxell Trenelèctric i els seus mitjons, l'Òscar Unglallarga, el Jordi Capdetrons o la Margarida Floral. Tots els personatges resulten entranyables i estranyament familiars! El secret podria ser que moltes de les històries inventades parteixen dels ninots de peluix que hi ha per qualsevol casa, dels ambients normals d'una casa normal i dels carrers corrents d'un poble corrent. Almenys tan normal i familiar com cada criatura ho pugui identificar.

Cal explicar contes

Perquè s'ha fet sempre i és un plaer haver-ho fet i poder-ho fer. També per raons de pes: estimula la imaginació, estreny els lligams familiars entre el narrador i els oïdors i, quan els llibres ja són un objecte que es comprèn, estimula el coneixement i fomenta la lectura. Empar Moliner ho sintetitza així: "Per què cal explicar contes als nens? Perquè un dia els nens seran grans. Un dia estaran al llit amb algú i li explicaran coses de quan eren petits, allò que es fa. I diran: «La meva mare (o pare, àvia o germà gran) m'explicava contes»".