Els paracaigudes

El primer de no quedar fet una truita

La idea de volar ha capficat l’ésser humà des de ben antic. Leonardo da Vinci va ser dels primers a pensar-hi, i després d’ell hi va haver uns quants intents de fabricar ginys semblants als paracaigudes, però tots van resultar força desastrosos. Fins que l’any 1797 l’aeronauta francès André Jacques Garnerin es va deixar caure sobre París des de 1.000 metres d’altitud i va tocar terra sa i estalvi. Havia inventat el paracaigudes!

Una idea simple per resoldre l’impossible

Els paracaigudes estan compostos per una gran tela, molt resistent i amb una forma semblant a un para-sol. Unes cordes de niló la lliguen al paracaigudista. La seva missió és reduir la velocitat de descens o caiguda de la persona que el porta. 

Com funciona?

Quan un objecte o una persona es llança des d’una gran altura, cau atret per la força de la gravetat. Sense res que l’ajudi, acaba impactant contra el terra a gran velocitat. El paracaigudes no evita que la persona o l’objecte vagi cap a terra, però redueix la velocitat de caiguda. Ho aconsegueix gràcies a la vela: com que és tan gran, crea resistència a l’aire i desaccelera el descens. 

Per a què s’utilitza?

Hi ha moltes persones que salten en paracaigudes per plaer, però aquest invent també ha salvat moltes vides. Per exemple, és un sistema de salvament en els avions. Alguns, a més, disposen de paracaigudes de frenada, que s’activen durant l’aterratge per alentir la velocitat de l’aparell. Aquest tipus de paracaigudes també es fa servir en alguns cotxes de carreres.

Què s’hi pot llançar?

Els primers paracaigudes es van pensar perquè els fessin servir les persones, i per això de seguida es van convertir en una arma militar: els exèrcits les feien servir per colar-se en territori enemic. Però amb aquest aparell també es poden llançar objectes o grans paquets, per exemple, per fer arribar ajuda humanitària o medicaments a zones de difícil accés.