El que educa els nostres joves no és ni la família ni l'escola, sinó els seus models socials de referència. Per això, l'Església, a més d'ensenyar el catecisme, insistia a mostrar els sants i les seves vides, i l'escola republicana francesa posava tant d'interès a oferir als seus alumnes vides de francesos il·lustres que serveixin fins i tot de models com usuaris de la llengua. "Descrigui això o allò imitant l'estil de Balzac". Vet aquí un bon examen per a un batxiller, i no el nostre aigualit "opina sobre el que diu Plató"! L'escola republicana francesa entenia que res podia ser més noble per a un nen de França que esdevenir un bon ciutadà francès i un bon usuari de la llengua francesa.
Avui, com ahir i com demà, educar és habituar l'atenció i la gana en unes determinades direccions. No hi ha educació sense orientació. Per això, si es vol saber quin és veritablement el sistema educatiu d'un país, cal parar esment als models de referència dels joves. A les figures públiques que amb més avidesa desperten i atrauen la seva gana. En conseqüència, l'escola només és integralment educadora quan sap acompanyar de manera versemblant el saber que transmet amb models capaços de mostrar-ho realitzat.
La qüestió que ens hauria de preocupar és la de quins models estan exercint d'atractius de l'interès de les nostres criatures. Òbviament, no hi trobarem el de cap polític. I aquest és el nostre drama. Aquesta absència del polític com a referent positiu i espontani de la vida escolar ens acaba suggerint una altra corrupció: la de l'ambició educativa de la nostra escola. És a dir: de la nostra comunitat.
