Adolescència 26/11/2016

A un pas de començar una nova vida

Quatre joves interns en un centre de menors ens expliquen en primera persona la seva experiència de privació de llibertat

Lídia Juanmartí
11 min
A un pas de començar una nova vida Tecnologia sense barreres

Al centre de menors L’Alzina hi ha confinats joves que han de complir condemna per haver comès delictes greus. El centre està ubicat a un parell de quilòmetres de Palau-solità i Plegamans (Vallès Occidental), enmig de boscos i prats. El recinte, que té uns 27.000 m, està envoltat per una tanca perimetral de cinc metres d’alçada. Abans d’entrar s’ha de creuar l’àrea de control i deixar tots els aparells tecnològics, ja que a l’interior no està permès l’ús del mòbil ni d’internet. Una doble porta de seguretat dóna accés al recinte. Un cop a dins s’obre un espai ampli i verd, amb instal·lacions esportives i un hort.

“Des de fora tens la sensació que és una presó i sembla molt dur, però un cop hi entres veus el jardí, la piscina i el camp de futbol i t’acostumes a estar aquí. No hi estàs bé, perquè preferiries ser a casa, però t’hi acostumes”, confessa el Hamza, que ara té 19 anys i fa un any i mig que està intern a L’Alzina. “A mi sort que em van agafar un mes abans de complir els 18. Per poc no vaig haver d’anar directament a la presó”, admet l’Abde, que ara porta un any i tres mesos tancat i ja ha fet els 19 a dins.

APROFITAR EL TEMPS

L’Alzina és un dels set centres educatius de justícia juvenil de la Generalitat de Catalunya. Se’ls anomena centres educatius perquè volen allunyar-se del concepte d’estructura penitenciària i perquè tenen el repte de donar resposta als joves més conflictius, posant l’accent a aconseguir que canviïn d’actitud a través dels programes educatius. A L’Alzina actualment hi ha 62 interns i cadascun té una pauta individualitzada que inclou activitats educatives i tractaments especialitzats per als que tenen problemes de salut mental, addicions o que han comès delictes violents o sexuals.

Un 7% acaben en un centre de menors

Quan un menor infringeix la llei, una de les alternatives que té el jutge és internar-lo com a mesura privativa de llibertat durant el temps que dicti la sentència. A Catalunya hi ha 1.735 joves atesos per la justícia. Aquesta dada suposa només l’1% de la població d’entre 14 i 18 anys. Però d’aquests adolescents que estan en processos judicials el 93% no acaben internats en un centre de menors. Abans se’ls ofereixen mesures de mediació i reparació amb la víctima per evitar la judicialització, o mesures de règim obert, com la llibertat vigilada, les prestacions en benefici de la comunitat o la permanència en domicili els caps de setmana. Privar de llibertat un jove en un centre de menors és l’últim recurs i només hi arriben el 7% dels casos més greus de delictes amb violència, força o intimidació

Després de passar per una experiència de privació de llibertat, la majoria busquen aprofitar les activitats que es fan en aquesta instal·lació de seguretat per sortir més preparats per reincorporar-se a la societat. “Aquí dins hi ha gent que ve d’altres països i que gairebé no té estudis, i en ingressar al centre rep més ajuda per aprendre”, assegura l’Abde. “Som només sis alumnes per aula i tenim un professor per a nosaltres, així és més fàcil treure’t els estudis”, reconeix. El Hamza hi està d’acord: “Jo al principi només pensava que volia marxar d’aquí. Després, amb el temps, m’he adonat que, ja que sóc a dins, aprofitaré el temps. Estudio, participo en tallers i penso en què faré quan surti al carrer. Aquí dins comences a reflexionar sobre què vols fer realment en un futur i com vols viure la teva vida”.

El centre educatiu compta amb aules d’ensenyament on es fan les classes i tallers de formació ocupacional. A més, les aules estan dotades de dispositius com la pissarra digital o el sistema 1x1, en què cada alumne té un ordinador. El Michael té 18 anys, fa dos anys que està intern i quan surti de L’Alzina vol ser auxiliar d’infermeria. “Jo no pensava estudiar ni treballar. Però vaig ingressar al centre i ara m’he tret l’ESO. Estic fent un curs de soldador del qual tindré el títol el mes que ve i després vull estudiar un cicle formatiu de grau mitjà per tenir una base mínima per quan surti, per poder-me reinserir bé i començar una nova vida des de zero”, assegura.

A L’Alzina també s’hi desenvolupa un taller productiu per als joves que ja poden treballar per edat. Es tracta d’una feina diària, dividida per torns i basada a muntar retractilats de paper de cel·lofana per encàrrec de l’empresa Sapidal. Els nanos perceben un salari mitjà de 210 euros per quatre hores de treball. L’Abde és un dels que han aconseguit entrar al taller: “Aquí dins m’han ajudat molt amb els estudis i ara també estic al taller productiu, on puc treballar i cobrar per tenir estalvis per quan surti, i també per pagar les multes que dec”. De fet, una part del sou del taller productiu serveix per fer front a la part de responsabilitat social, és a dir, s’envien els diners a la víctima del delicte.

Una altra de les coses que s’ensenyen als joves en aquest centre educatiu és a estar ocupats a través de rutines diàries. Es lleven de bon matí, esmorzen i comencen els tallers i classes. Al migdia poden dutxar-se abans de menjar. Havent dinat segueixen les classes de formació i ocupació i a mitja tarda, quan ja han berenat, fan activitats més lúdiques fins a l’hora de sopar i d’anar a dormir. “Al principi és dur perquè no saps res de com funciona tot aquí dins. No saps com és la convivència, com són les rutines, ni quines tasques has de fer. I els altres xavals no t’ho expliquen perquè cadascú va a la seva bola”, admet el Faicel, que té 16 anys i fa vuit mesos que va entrar a L’Alzina. El Michael reconeix que entrar al centre suposa un canvi d’hàbits total: “Un ve del carrer i no té rutines: dormia tant com volia, em despertava a l’hora que volia, no feia res, estava pel carrer... Aquí dins, en canvi, t’has d’acostumar a una rutina de llevar-te, menjar, estudiar i fer tallers”.

SEGONA OPORTUNITAT

El centre està organitzat en pavellons separats, anomenats unitats de convivència. N’hi ha sis de diferents en funció del règim d’aïllament i cadascun té nom de riu: l’Anoia, el Besòs, el Daró, el Fluvià, el Congost i l’Ebre. També hi ha la zona d’intervenció puntual (ZIP), una unitat per al compliment de sancions en cas d’infringir les normes del centre i que suposa la separació provisional del grup. En aquesta unitat hi acaben els nanos més conflictius i que necessiten més contenció. De fet, una de les coses que recalquen els joves amb qui hem conversat és que ells volen aprofitar l’experiència de privació de llibertat per aconseguir una segona oportunitat, però que hi ha altres xavals que no ho tenen tan clar: “Això és una experiència nova, tot i que a alguns no els serveix de gran cosa i segueixen igual”, admet el Michael. “Hi ha gent aquí dins que no tenen ningú i que ho veuen diferent. Que no tenen família o que la seva família no els ajuda o que estan perduts en les drogues. I tot plegat ho veuen com un joc”, lamenta l’Abde. De fet, actualment els nivells de seguretat a L’Alzina són més alts i la convivència és tranquil·la després d’uns anys en què es van produir algunes fugues i amotinaments. Els interns passen controls de seguretat després dels tallers perquè no s’enduguin materials que puguin utilitzar posteriorment i també van acompanyats de guàrdies de seguretat.

PERDRE LA LLIBERTAT

A la majoria de nanos passar per un centre de menors els ha suposat un sotrac emocional. Els ha fet canviar i evolucionar. “El primer mes és el pitjor”, reconeix el Hamza. I explica què va sentir: “Quan acabes d’arribar no pares de pensar en el carrer, en la família, en els amics, en què has fet o en quan podràs marxar. Estàs més indecís. Després t’hi vas acostumant”. Ara que ja porta un any i mig intern té una percepció diferent de si mateix: “El Hamza d’abans era més nerviós, més prepotent, diferent. La gent que em coneix crec que ho nota molt, perquè aquí dins m’he centrat. Abans no era conseqüent i feia el que em semblava. Fins que no vaig entrar aquí no me’n vaig adonar. Em vaig haver d’equivocar una, dues i fins a tres vegades”. I afegeix: “Jo abans pensava que tenia mala sort i em lamentava de per què em passaven a mi certes coses. Ara m’he adonat que no es tracta de mala sort, sinó de ser conseqüent, pensar i no fer les coses per inèrcia”.

El Faicel també sent que ha canviat després de perdre la llibertat: “Jo abans era un mocós, un egoista, no pensava en ningú més que en mi mateix. Ara penso i després reacciono. Aquí dins has de madurar. No pots seguir sent un nen com eres abans”. “Has de canviar i has d’avançar”, puntualitza.

Aquesta evolució dels nanos la segueixen de prop un equip multidisciplinari de professors de secundària, monitors de taller, educadors socials, treballadors familiars, psicòlegs, psiquiatres, metges i mediadors culturals. “Aquí dins també treballem la manera de pensar. Aprenem a no ser tan impulsius, a parar-nos a reflexionar bé abans de prendre decisions precipitades”, confessa amb un to profund el Michael. També ho aprofita per alertar altres joves que es trobin en la seva situació perquè es parin a pensar quin camí volen seguir: “Han de decidir si volen tenir família i una vida tranquil·la o si se la volen passar evitant obstacles”. I remarca: “Des de fora un pensa que no li passarà. Que no l’enxamparan. I no s’aprèn la lliçó fins que et passa. Fins que et trobes en la situació d’estar tancat i privat de llibertat i valores què és estar lliure”. De fet, els quatre joves coincideixen a assegurar que al final arriba el dia en què t’agafen. Per al Faicel, però, no serveix de res que t’avisin: “A mi a fora ja m’havien menjat molt l’olla, però de seguida me n’oblidava i tornava a fer el que em donava la gana”. Amb només 16 anys, admet que aquesta ha sigut la tònica habitual al llarg de la seva vida: “Jo delinqueixo des que tinc memòria. Vaig començar amb tonteries, robant caramels, i mira com he acabat!”, exclama. En aquest sentit es pren com una segona oportunitat que l’hagin aturat a temps: “He d’agrair que m’hagin frenat entrant aquí perquè, si no, hauria sigut molt pitjor, hauria passat d’un robatori a algun delicte més greu”. “Millor que m’hagin parat de menor i no de més gran, quan ja hauria pogut anar a la presó”, accepta resignat.

EL DESIG D’UNA VIDA TRANQUIL·LA

En aquest sentit, perdre la llibertat els ha fet valorar més el que tenien fora. “Aquí dins ho perds tot, sobretot la família”, diu el Faicel. “A la família també els fa mal que estiguis aquí dins tancat, no tenir-te a prop. I et troben a faltar, sobretot en les dates importants”, reconeix. Ara que s’acosta Nadal encara és més dur per als xavals. El Michael, que ja sap què és passar les festes lluny de casa, explica com s’enyora: “Trobo a faltar passar el Nadal amb la meva família, poder anar a un bateig, a una comunió o a una boda”. Estant tancats, els nanos senten que es perden coses importants, com, per al Michael, “veure com es fan grans les germanes petites”. “Però el que realment m’ha trasbalsat és que se m’han mort dos familiars i no he pogut anar al seu enterrament”. La mateixa impotència expressa l’Abde quan explica que “la família té problemes i no els pots ajudar des d’aquí dins”. “La meva mare va estar malalta i com que els meus germans havien de treballar i jo estava aquí tancat no podíem donar-li el suport que hauria fet falta quan era a l’hospital”, es lamenta.

Tot plegat, però, els serveix d’experiència per voler canviar les coses un cop tornin a sortir al carrer: “Això ens ajuda a ser més forts, a deixar-nos de tonteries. Ara ja hem vist la part fosca i dolenta del que porta la delinqüència. Ara cal buscar la part bona de la vida”, assegura el Michael. Ell no té por de tornar al carrer. “El que em fa por és tornar a recaure”, diu. Aquest és el seu gran neguit en aquests moments. “Per això m’he d’apartar d’alguns entorns i d’amistats que m’estaven influenciant. He d’adonar-me de tot el que estava fent malament al carrer per no tornar-hi”, reconeix. Després de dos anys tancat, el Michael té molt clara una premissa: “Vull canviar el cercle d’amistats en què em movia. Vull una vida tranquil·la”, conclou.

Tecnologia sense barreres

La Fundació Pere Tarrés entra dispositius tecnològics al centre de menors L’Alzina per motivar els joves interns amb aplis educatives

La tecnologia té una gran capacitat transformadora i més encara en espais on està restringida. Per Sant Jordi del curs passat, la Fundació Pere Tarrés va portar tauletes digitals al centre educatiu de menors L'Alzina per motivar l'aprenentatge d'uns nanos que habitualment tenen accés restringit a les tecnologies mòbils. Per començar, els joves van haver de crear el seu propi avatar, per representar-se a ells mateixos en un dibuix. Després es van dividir en grups amb l'objectiu de deixar anar la creativitat a l'hora d'animar una història basada en la llegenda de sant Jordi.

A final de curs es va tornar a dur a terme una altra activitat amb tecnologies mòbils al centre. En aquesta ocasió es va muntar una gimcana per tot el recinte. "La clau va ser que la vam construir conjuntament, perquè des de la Fundació Pere Tarrés vam aportar la tecnologia i la metodologia i els mestres de L'Alzina van contribuir-hi amb els continguts que s'havien treballat durant el curs per reforçar-los", explica Anna Blázquez, directora del departament d'acció digital de la Fundació Pere Tarrés. La gimcana consistia a fer diferents proves repartides pel centre. Havien d'anar amb un iPad intentant geolocalitzar codis QR per llegir-los i saber quina pregunta haurien de respondre o quina prova haurien de fer. "També es podien boicotejar d'un grup a un altre, tot i que el missatge final era que no es tractava d'una competició sinó que tots guanyaven", diu Blázquez.

La finalitat de les activitats era repassar els continguts fets a classe i treballar competències i valors com l'autonomia, la iniciativa, el treball en equip i la responsabilitat, entre d'altres. "Amb les eines digitals utilitzades durant la gimcana, s'ensenya als joves que un altre joc és possible, que es pot jugar sense un vessant competitiu. I també se'ls anima a jugar amb la seva pròpia imatge, cosa que no és fàcil per a ells", admet la directora general de justícia juvenil, Pilar Heras.

Durant la seva estada a L'Alzina, els joves internats per haver comès delictes greus tenen prohibits el mòbil i internet. "És per raons de seguretat, perquè si tinguessin accés a la xarxa podrien amenaçar les víctimes o posar-se en contacte amb altres joves que haguessin comès el mateix delicte", explica Enrique de Caso, director de L'Alzina. De fet, des del centre es treballa amb la família, la parella o els amics del jove per poder seguir els seus objectius i "un contacte sense control amb l'exterior podria ser contraproduent per al mateix xaval, per al seu programa educatiu", aclareix el director del centre.

Donada aquesta restricció d'accés a internet, la incorporació de tecnologia mòbil i la creació al recinte d'una xarxa wifi interna a través del projecte de la Fundació Pere Tarrés ha sigut motivador en el procés d'aprenentatge dels joves privats de llibertat. "Aquí dins qualsevol cosa que portis de fora, i sobretot si és digital, engresca molt els nanos. Són joves molt agraïts i que mostren entusiasme per tot el que ve de fora", assegura De Caso. I afegeix: "Que els xavals tinguin una mesura judicial d'internament en règim tancat no significa que no puguin gaudir de tot el que ve de l'exterior". "A més, en un món tan tecnològic com l'actual nosaltres tenim l'obligació d'evitar que siguin analfabets digitals", reconeix el director. De fet, alguns dels joves interns han après el funcionament d'aquestes eines a dins del recinte. "Jo no sabia què eren els codis QR. I sabia què era una tauleta, però mai n'havia utilitzat cap", reconeix el Michael, que ja fa dos anys que està tancat a L'Alzina. "Aquests nanos sortiran a fora i toparan amb la realitat. Per tant, hem de preparar-los i buscar la manera que tinguin les mateixes oportunitats que la resta de joves de la seva edat", conclou Pilar Heras.

stats