El Xavi i la Raquel amb els seus fills, el Quim i la Maria
OLGA VALLEJO

Adolescents, mares i pares 'influencers'

El Xavi i la Raquel amb els seus fills, el Quim i la Maria / CRISTINA CALDERER

Pares i mares han deixat de ser referents per als fills, substituïts per ‘youtubers’ i ‘influencers’ diversos. Però podem educar els fills i ser els seus referents si ens adaptem a la realitat d’avui

L’adolescència sovint té mala fama. És una etapa d’efervescència emocional que no només sacseja l’adolescent, sinó també el seu entorn. Per això és habitual que qui s’hi troba es queixi i qui encara no hi ha arribat en tingui por, però després de llegir Mares i pares influencers. 50 eines per entendre i acompanyar adolescents d’avui (Ed. Rosa dels Vents), sembla clar que l’adolescència es pot gaudir en lloc de patir-la. De fet, hi ha estudis científics que demostren que el període dels deu als quinze anys té un potencial d’aprenentatge equiparable al dels zero als tres, per tant les famílies tenim una nova oportunitat: “El cervell és plàstic i sempre podem aprendre, però aquesta etapa és un bon moment per fer reformes estructurals. Ja hem fet la casa, ara podem desconstruir per tornar a construir el que calgui”, proposa Eva Bach, pedagoga i escriptora, col·laboradora del Criatures i coautora del llibre. Ella i la Montse Jiménez, professora de secundària a Palafrugell, són les responsables d’aquest llibre que proposa 50 idees perquè les persones adultes ens actualitzem, començant per connectar amb nosaltres mateixos per després poder connectar amb els fills i convertir-nos en la seva millor influència. Però sobretot és un llibre que t’empodera, et dona ganes de ser millor persona, de voler fer les coses bé sent coherent i conscient de les teves limitacions. Les autores parteixen de la seva experiència com a mares i educadores, a més del treball de camp que han fet amb més de 1.500 joves -entre 12 i 20 anys de diferents entorns socioeconòmics de Catalunya, les Balears, el País Basc, Andalusia i el País Valencià-, preguntant-los pels influencers que segueixen, les persones del seu entorn que admiren, què és el que menys els agrada dels adults o què haurien d’aprendre.

DE LA TEORIA A LA PRÀCTICA

El que proposen les autores és que escoltem l’altre per educar-lo. “No pots anar amb els teus principis educatius per davant, primer van les persones, saber què sent i necessita, i després ja ajustaràs els principis i educaràs”, diu l’Eva. La Montse afegeix que ens hem de deixar ensenyar pels fills i filles adolescents: “Ens poden ensenyar moltes coses, només hem d’escoltar-los i ser conscients que sempre podem seguir aprenent. Arrosseguem una motxilla ideològica que hem rebut, però ara estem educant en un altre temps i unes altres persones. Hem de relaxar-nos, ser menys rígids, no focalitzar tant en temes estrictament normatius i tenir una altra mirada cap a la vida”. Llegim al llibre: “[...] La proximitat, la disponibilitat i la comprensió adultes són crucials. [...] Els fills i filles o alumnes només ens explicaran el que siguem capaços d’escoltar sense jutjar-los ni ferir-los”.

UNA BONA COMUNICACIÓ

Ens fixem en els protagonistes de la fotografia del reportatge. A la família d’en Xavi (47) parlen molt. Tant ell com la mare de les criatures, la Raquel (44), sempre han tingut clar que tenir una bona comunicació era important. Els fills, que ja són adolescents, en Quim (15) i la Maria (13), és el primer que em diuen: “Parlem molt, ens expliquem com ha anat el dia, el que és bo i també el que és dolent”, diu ella, i el germà afegeix: “A mi m’agrada que ens expliquem les coses”. Des d’un principi es nota que, sobretot entre els germans, la comunicació és molt fluïda, s’ho expliquen tot, “fins al punt que ens n’acabem assabentant, perquè un o l’altre ens ho diu a nosaltres -apunta el Xavi-. Ja els hem dit que no cal que ens ho diguin, tret que sigui alguna cosa greu, llavors sí, però si no ja estem tranquils sabent que confien l’un en l’altre”. Tot i així, el pare creu que la relació és complicada perquè “estan en una edat que els pares som un pal i tu ja pots anar dient, que si ve un amic seu i li diu tot el contrari el que val és el que diu l’amic”.

La proximitat, la disponibilitat i la comprensió adultes són crucials

Els horaris de feina, institut, deures, estudiar i activitats, no sempre els permeten coincidir, però solen trobar-se a la tarda i els vespres, a més de fer activitats plegats: la Maria mira sèries amb la mare, en Quim anava al gimnàs amb el pare i fan teatre tots quatre, almenys els Pastorets. “Costa trobar espais per ser-hi tots, és complicat competir amb els amics però els dinars a casa els avis o amb la colla d’amics són sagrats. Els mesos d’estiu són fantàstics perquè tots estem més relaxats. Ara, quan comença el curs la tensió es nota, fins i tot amb la parella”, comenta el Xavi. Com a pares sempre han dit als seus fills que poden comptar amb ells passi el que passi. “Si ens necessiten hi serem”. I quan ha fet falta hi han sigut. “Llavors veuen que la teoria és veritat a la pràctica. La resta passa a un segon pla i el principal és que ells estiguin bé”, assegura la mare.

Els fills i filles o alumnes només ens explicaran el que siguem capaços d’escoltar sense jutjar-los ni ferir-los

Per a l’Eva Bach, que els joves convisquin amb influències externes tan potents i atractives com la tecnologia o les xarxes socials no pot ser una excusa. “Els adults (mares, pares i educadors) hem de ser com fars que emeten una llum pròpia diferent de la que poden trobar en qualsevol dispositiu tecnològic. Necessiten ports segurs, amb aigües emocionalment calmes, que temperin les seves pors i la seva agitació”. El jovent entra a la xarxa per comunicar-se i aconseguir reconeixement, “es connecta per distreure’s i evadir-se d’una realitat que no sempre els agrada o per trobar resposta i sentir-se acollit amb temes essencials de la vida que no parlen amb el seu entorn perquè troben que hi ha massa prejudicis”. ¿Però com se’ls treu del món virtual? L’ideal és haver-los ofert durant la infantesa temps online i offline ben regulat. Arribada l’adolescència s’han d’establir pactes i donar alternatives per contrarestar la tecnologia. Parlar amb ells, preguntar-los què necessiten i què pot resultar igualment atractiu per estar menys temps connectats. Bach proposa “explicar-los de manera tranquil·la que també volem gaudir de la seva companyia i és la nostra responsabilitat fer-los veure que han de recuperar altres espais de la seva vida que han perdut. Que els fills i filles proposin i, a partir d’aquí, anar provant, assaig-error, buscar fins que trobem la manera”.

"Hem de ser com fars que emeten una llum pròpia diferent de la que poden trobar en qualsevol dispositiu tecnològic"

Eva Bach - Pedagoga

Fa dos anys la Berta (15) estava molt “viciada” a YouTube. Els pares sabien quins instagramers i youtubers seguia, “però sempre deien que tots eren tontos, encara que els explicava el que feien”. Si no ens agrada el que veuen a les xarxes o pot generar un risc per a ells, Montse Jiménez proposa que ho diguem, “però escoltem-los també, així serà més fàcil que hi empatitzem, i després ja els orientarem. És important que compartim el nostre criteri, hem d’ensenyar-los a tenir criteri i a saber triar perquè si no ho farà un algoritme”. La Berta creu que ara està menys enganxada perquè els influencers no li interessen tant -diu que fan bastantes tonteries- i que també ha tingut en compte el que li argumentaven els pares, que no podia estar tot el dia mirant la pantalla. Reconeix que ara té més confiança en els pares que fa un parell d’anys, “els explico més coses perquè hi confio més i perquè també vull que confiïn en mi”. En funció del dia, de com els pares i ella estiguin, té la sensació que l’entenen més o menys, encara que admet que s’esforcen per entendre-la. Considera que té una bona relació amb tots dos tot i que és diferent: “La mare i jo som molt iguals i sempre discutim. Després ve el meu pare a posar pau. Quan ella té un mal dia, es posa nerviosa, em posa nerviosa i ja la tenim armada”. Si tingués una vareta màgica la Berta demanaria que els pares no s’enfadessin tant a la més mínima i la deixessin més tranquil·la. I si ells tinguessin la vareta? “Segur que demanarien que els fes més cas”.