Adolescència 14/11/2020

El diàleg amb els adolescents, una missió possible

El doctor en psicologia Javier Urra veu clau aprendre a escoltar els joves i ensenyar-los a escoltar-nos amb humor, interès, paciència i relativitzant

Paloma Arenós
6 min
EL DIÀLEG AMB ELS ADOLESCENTS, UNA MISSIÓ POSSIBLE  COM PARLAR  AMB UN ADOLESCENT  SENSE DISCUTIR  EDUCACIÓ  EMOCIONAL I SEXUAL

“És que no escolta!” “Sempre amb la música a tot drap i sense ajudar a casa”. “Als amics sí que els fa cas, però a nosaltres no: passa”. “Per què em contestes tan malament? Que no soc la teva criada, nen!” “Buf, ja no puc més, això es farà mooolt llarg!”... Aquestes, i moltes més, són frases recurrents que, entre sospirs i molta frustració acumulada, solen pronunciar els pares d’adolescents i preadolescents -a l’entorn dels 11 anys- quan miren de comunicar-se amb els seus fills. De vegades la relació es converteix en una mena de corda tibant de preguntes i retrets, per part dels pares, i de silencis i renecs, per part dels joves. Però Javier Urra, doctor en psicologia i expert en adolescents des de fa 40 anys, ens aporta un bri d’esperança que desdramatitza aquestes situacions. “Conviure amb un adolescent és una missió possible si partim de la base que els agrada més ser estimulats que no pas instruïts, que tenen dret a equivocar-se, i si tenim clar que el seu geni és viu i el seu judici feble”, explica.

Amb el seu últim llibre, Déjame en paz... y dame la paga (HarperCollins), que tot just ha acabat de sortir del forn, Urra no pretén provocar -com sembla pel títol que ha triat- sinó facilitar eines pràctiques i amb sentit comú. “Aquesta obra sorgeix de la necessitat social i molt insistent dels pares de tenir respostes i saber sortir-se’n amb els fills adolescents, per prevenir xocs i fractures, per gaudir d’aquesta etapa de la vida tan bulliciosa des de la tranquil·litat i la seguretat”.

"Déjame en paz... y dame la paga", el nou llibre de Javier Urra

QUI ÉS L’ADOLESCENT?

Segons l’expert, també doctor en ciències de la salut, l’adolescent és “una persona que ha deixat de ser nen però no arriba a ser un adult”. I continua. “Té moltes pors, però li agrada mostrar-se molt segur. Vol ser independent, però s’ajusta a la pressió del grup. És tendre, però molt sovint es mostra aspre. És una possibilitat, un projecte, una il·lusió, una contradicció”. A més, adverteix, “cal tenir en compte que l’adolescència s’ha allargat: ara dura dels 12 als 20 anys, que és quan el cervell està del tot madur per prendre decisions i tenir consciència plena”. Per tant, el repte que llança als progenitors i als educadors és mirar de trobar l’equilibri en el punt mitjà: “Fomentar la seva autonomia personal, la seva llibertat, alhora que s’estableixen límits que s’han de respectar. Ens encaminem cap a un adult jove. Vegem com evoluciona la ment d’un adolescent i valorem-ne la identitat i la personalitat”.

VIRTUTS I PORS

Segons ha constatat Urra al llarg de quatre dècades treballant amb menors, les principals virtuts dels adolescents són “la lleialtat als seus amics; també la il·lusió i les ganes de millorar el món, ara amb causes tan interessants com el canvi climàtic, el feminisme o la diversitat sexual”. Apunta, a més, que els joves tenen “molt d’afecte, sovint amagat darrere d’una capa de distanciament i duresa emocional”, i estan en recerca contínua de la seva identitat.

Com parlar amb un adolescent sense discutir

  • Valora la necessitat d’independència del teu fill. Donar llibertat i cada cop més autonomia ha de ser un procés gradual des que els fills són petits. Per convertir-nos en adults necessitem viure experiències pel nostre compte, fer la nostra. Quan el fill preadolescent o adolescent demani sortir amb els amics cal deixar-l’hi fer, tot i que sempre s’han d’establir regles i horaris, perquè aprengui l’art de negociar i, sobretot, cal aprofitar si ja té telèfon mòbil (i que el té engegat i amb saldo) per tenir-lo localitzat.
  • Procura entendre’l, sense jutjar-lo. Si vols mantenir-hi converses, sense discussions, cal fomentar una relació afectiva en què el fill senti que els pares són presents, en els bons i els mals moments, sense jutjar-lo. Els adolescents solen explicar molt poc de la seva vida quotidiana, però si et preocupes pels seus problemes, si els dones la importància que tenen per a ell, segur que acabarà obrint-se i explicant-te què sent, encara que de vegades no entengui el que està passant: desamor, amics que deixen de ser-ho, la seva identitat sexual...

¿I les pitjors pors que tenen pares i mares a l’hora de tractar els seus adolescents? “El consum de drogues, el que pugui atemptar contra la seva salut o la seva vida, la desafecció emocional, els problemes conductuals greus, la violència filioparental, l’allunyament, les conductes que escapen al control parental, com la inclusió en sectes o bandes, la prostitució...” I hi ha una por més subtil i tel·lúrica: “El fet de perdre el fill que va ser, que ja no ens entendrà, que és un altre”. Tampoc es poden oblidar i obviar l’abandonament escolar i el fracàs escolar. “I alguns pares també tenen por a l’hora d’afrontar l’orientació o la identitat sexuals dels fills”, lamenta, en ple segle XXI. El psicòleg creu que si des de ben petits “s’han marcat uns límits educatius sensats, centrats en l’amor, l’honestedat i el respecte, s’ha promogut el diàleg i s’han delegat responsabilitats perquè participin activament en les tasques familiars i domèstiques, seran adolescents amb bons valors i referents sòlids”, que no tenen per què caure en problemes greus. Els pares també han d’aprendre dels fills, de la seva mirada del món.

La fórmula Urra per generar diàleg i una relació emocional sana entre pares i fills passa per “aprendre a relativitzar i posar en context” el conflicte, la queixa o la situació complexa que s’estigui vivint. “Si s’ha practicat l’interès sincer pel fill (les aficions, els amics, els interessos...), si se l’ha escoltat amb atenció i s’ha sabut posar-se en la pell de l’altre, combinant-ho amb altes dosis de paciència i unes gotes d’humor”, el camí serà més planer. “Per cert! -exclama-, els pares són pares i no col·legues ni amics. De vegades han de prendre unes decisions que no agraden, però toca complir-les perquè els avala l’experiència vital”. Urra planteja que “cal tenir clar que no s’ha de confondre autoritat amb autoritarisme”, però lamenta que avui en dia hi ha progenitors que són “massa tous i protectors i permeten tots els capricis a les criatures”. “I si creixen sense límits, quan arriben a adolescents poden ser uns autèntics tirans”, conclou. Urra ja ho alertava el 2006 en el molt recomanable llibre El pequeño dictador.

El 80% dels adolescents estudiats per Urra reconeixen que el més important és la seva família

Conscient que vivim en una societat líquida, amb dificultats per conciliar i amb moltes exigències econòmiques -més endurides a causa de la pandèmia-, Urra apunta que hi ha pares que “no estan mai presents en l’educació i d’altres que deleguen en els avis, que no haurien d’educar els nets sinó gaudir-ne”. I l’educació, assegura, requereix actitud, responsabilitat, activisme en l’ofici de pare o mare, presencialitat i compartir moments, quan són canalla i quan són adolescents. “Ensenyem-los la difícil realitat de mantenir-se en calma davant d’una provocació. Hem d’aconseguir que la vulnerabilitat no sigui tan evident, que no s’actuï des de l’acció-reacció”. Proposa ensenyar al jovent a “debatre, argumentar, discutir”. “Mostrem el gust per la calma, la serenitat i aprenguem a enriure’ns de moltes situacions i de nosaltres mateixos -recomana-. Els hem de transmetre la importància de relativitzar, de prioritzar i assumir la frustració i la impotència, però sense rancúnia ni mirant enrere”. I un detall: el 80% dels adolescents estudiats per Urra reconeixen que el més important és la seva família i, després, en un 60%, els amics.

Educació emocional i sexual

Javier Urra es mostra preocupat per la falta d’educació sexual i emocional, tant a casa com a l’escola o l’institut, en una societat on, aparentment, tenim tota la informació a l’abast d’un clic. “Molts nens tenen el primer contacte amb el sexe als 12 anys, quan es connecten amb el mòbil a pàgines porno. I, per tant, acaben normalitzant unes actituds com les vexacions a la dona, les violacions en grup... Fa molta por que estiguin tan indefensos, perquè aquests referents són el caldo de cultiu de la violència masclista”, alerta. Per tant, cal educar tant nois com noies -perquè moltes també acaben normalitzant que els seus xicots els controlin el mòbil o la roba que porten- en l’amor, el respecte, acceptar que un no és un no i autodominar-se”, proposa. L’expert defensa que cal promoure relacions amoroses consentides en què agradi “el flirteig, les mirades, el contacte... tot allò que ens fa humans, que ens fa sensibles i ens enriqueix com a parella”.

stats