Joves analfabets emocionals i fràgils

Poca tolerància a la frustració, hiperprotecció parental i, a més, “Jo ho vull ara ja!” El resultat d’aquesta combinació són joves analfabets emocionals i cada vegada més fràgils. És una fórmula amb uns factors educatius preocupants i que, fins i tot, dona uns resultats que poden acabar afectant la salut mental dels adolescents i joves.

El consum de tranquil·litzants entre els joves, amb recepta o sense, s’ha multiplicat en l’última dècada. Segons dades del ministeri de Sanitat publicades el 2015, el 2005 un 5,1% dels joves d’entre 15 i 34 anys havien consumit algun cop aquest fàrmac, una xifra que el 2013 -any de les últimes dades fetes públiques- s’havia més que doblat i havia arribat al 12,3%. Pel que fa al percentatge dels que n’havien pres un cop al mes, era del 2,7% el 2005 i del 5,6% el 2013. Però, ¿què és el que porta aquest col·lectiu a consumir aquest tipus de medicació? Quines són les causes de l’increment del consum?

Mireia Cabero, professora col·laboradora del grau de psicologia de la UOC, i Manuel Armayones, director de l’eHealth Center i professor investigador dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la mateixa universitat, ho analitzen. “Els joves estan molt pressionats. Molts tenen una bona preparació, però tenen poques oportunitats per incorporar-se amb un mínim de garanties al mercat laboral. Això els genera desesperança, tristesa o sensació d’inadequació en el seu entorn”, detalla Armayones. Els dos experts coincideixen a dir que per fer front a aquest còctel d’emocions es recorre sistemàticament a la farmacologia. “La tendència a trobar solucions ràpides -en molts casos en forma de píndola- i la pressió assistencial -amb poc temps dels professionals sanitaris per avaluar i intervenir- poden estar provocant un augment de la prescripció de psicofàrmacs”, apunta Armayones.

EDUCATS PER SER FELIÇOS

Per frenar aquest increment, segons Cabero, “cal una educació emocional”. Per a l’experta, a la societat, especialment als joves, no se’ls ha educat per aprendre a conviure i gestionar les adversitats de la vida, sinó per ser feliços i tenir èxit. “Enviem el missatge que s’ha de viure sense dolor i per eliminar-lo es recorre als tranquil·litzants. El problema és que aquests fàrmacs només l’eliminen durant unes hores i això genera la necessitat d’hiperconsumir-los”, adverteix. En aquest sentit, Armayones assegura que cal fer un pas endavant i impulsar mesures socials que donin resposta a les necessitats dels joves i crear més places de psicòlegs en el sistema sanitari públic.

Els dos experts deixen clar que recórrer a la medicació hauria de ser l’última de les solucions. “Cal fer un abordatge integral, no només sanitari, dels motius que han portat tant els joves com la resta de la societat a augmentar el consum d’aquests fàrmacs”, reclama Armayones. Segons l’expert, si no s’ataquen els determinants socials que poden estar afectant el col·lectiu que consumeix aquests medicaments -precarització laboral, falta d’esperança, poca participació social, atur...- serà difícil capgirar la situació, perquè el sistema sanitari actualment no té eines per donar respostes. Cabero insisteix en la importància de l’aprenentatge de la gestió de les emocions. “Les persones han d’aprendre recursos emocionals per al seu benestar, a relacionar-se amb els altres afectivament i positivament i a saber generar climes emocionals”, conclou.

Cristina Gutiérrez és educadora emocional i codirectora de La Granja, un granja escola de Santa Maria de Palautordera, on cada any passen més de 10.000 alumnes i on fa una dècada que apliquen l’educació emocional en la formació. A Gutiérrez no li sorprenen aquestes dades sobre el consum de tranquil·litzants: “Ho veig coherent per com estan vivint i sent educats molts dels nostres nens i joves. El 25% dels nanos que ens arriben no s’han frustrat mai, és a dir, acaben sempre aconseguint el que volen, i els fa pànic no tenir el que volen simplement per no poder suportar el que sentiran”.

APLANANT MASSA EL CAMÍ

Gutiérrez -autora del llibre Entrena’l per a la vida (Ed. Plataforma)- reconeix que “els nens no saben el que senten ni per què, estan com desconnectats de si mateixos”. “Tinc la sensació que estem educant els nanos per ser guanyadors, com si no calgués ensenyar-los cap de les habilitats que necessitaran per superar els fracassos, que segur que patiran. Habilitats molt necessàries com la paciència, l’automotivació, la valentia o la fortalesa interior”, afegeix. L’educadora emocional adverteix que molts pares aplanen massa el camí dels fills, “amagant-los les pedres per por que pateixin”.

La sobreprotecció i les presses

Cristina Gutiérrez alerta dels perills de la sobreprotecció parental: “La sobreprotecció, juntament amb el món accelerat en què fem viure els nens, són causes principals de la falta de paciència, habilitat principal per tolerar la frustració. Jo els anomeno la generació «Jo, Jo, Ja, Ja», jo primer i abans que ningú, i ho necessito ja, no suporto esperar”. Veu clar que sobreprotegim “per por que el fill pateixi, que no pugui, que no ho aconsegueixi...” “Però quan tenim un fill hem de decidir qui volem que eduqui el nostre fill; si nosaltres o la nostra por”. La codirectora de La Granja subratlla que un infant sobreprotegit “té un 100% de probabilitats de tenir una baixa autoestima a l’adolescència”. “Això ho veig cada dia. I la baixa autoestima produeix inseguretat, falta de confiança i por. I la por produeix dependència en els pares, els amics i les parelles”. Gutiérrez es pregunta: “¿I si algú d’aquests els falla quan li apareguin les pedres del camí, què farà?” Per això defensa que cal “entrenar-los des de petits en les habilitats que necessiten per caminar per la vida i faran coses extraordinàries”.

A les colònies i jornades de formació tant per a educadors com per a alumnes de primària i secundària a La Granja, Gutiérrez constata que el jovent “es rendeix davant de la frustració, sense cap eina disponible a les seves mans per lluitar quan un està desanimat i abatut”. “Estem enganyant els nens fent-los viure una vida que és mentida. I cada vegada que ho fem, el missatge que els arriba és el «No pots». Un missatge que s’acaben creient i això els porta a necessitar una pastilla per poder aixecar-se, perquè no han tingut uns pares i mares que els han entrenat en totes aquelles habilitats que necessiten per seguir caminant per la vida, com l’autonomia, l’autoestima o l’empatia”, afegeix.

En els seus 32 anys d’experiència treballant amb adolescents, reconeix que “mai com ara” els ha vist “tan buits, angoixats, estressats, dependents, amb mirada trista, amb ràbia, amb moltes pors i amb una baixa autoestima”. “I anar per la vida així fa por i per això necessitem pastilles -lamenta-. Més que educar-los emocionalment, els estem omplint, com si només volguéssim nens perfectes, ampolles farcides de dades que ens donin sempre la resposta correcta, la que els adults esperem”. Gutiérrez conclou que aquest sistema és “una llàstima perquè quan els formes en educació emocional de manera pràctica ells són absolutament brillants”. “Són uns mestres dels quals tots hem d’aprendre, com la Laura, una nena de 9 anys, que ens va dir: «He deixat la por al bosc, no la vull amb mi». ¿Quants adults encara no s’han atrevit a deixar la seva por al bosc?”, es pregunta.

Les dones, les majors consumidores

El consum de tranquil·litzants no només afecta el jovent. També ha crescut entre la resta de la població i, especialment entre les dones. Les persones d’entre 15 i 64 anys que n’havien pres algun cop a la vida l’any 2005 representaven el 7% de la població, mentre que el 2013 ja eren el 20,1%. El percentatge dels que n’havien pres un cop al mes era del 2,7% el 2005 i el 2013 ja arribava al 7,7%. Per sexes, les dones són les que més en consumeixen: un 25% ho han fet algun cop a la vida, que contrasta amb el 15% dels homes. “Com els joves, les dones són l’altre col·lectiu més pressionat perquè en la majoria de casos recau sobre elles la conciliació familiar, pateixen més precarització laboral i cobren menys que els homes”, explica Manuel Armayones. Mireia Cabero afegeix, a més, que la dona continua predominant en les feines en què s’exerceix el rol de cuidadora, que comporten més desgast psicològic, com ara mestres, infermeres, psicòlogues o pedagogues.