Criatures 05/02/2021

Com desxifrar el llenguatge dels adolescents

Els joves solen utilitzar un ventall d’expressions que els serveixen per dotar-se d’una identitat pròpia i per refermar la pertinença al seu grup d’iguals

4 min
Com desxifrar  el llenguatge dels adolescents  Diferents contextos, diferents registres  Pares i mares,  no patiu!

Si teniu fills adolescents és probable que de vegades tingueu la sensació que parlen en un altre idioma. El seu lèxic està farcit de mots sovint importats d’altres països o d’àmbits com les xarxes socials i els videojocs, que varien a la velocitat de la llum i que fan molt complex poder seguir-los el fil quan comencen a succeir-se l’un rere l’altre. Si la successió, a més, té lloc en quedades lúdiques o estudiantils a casa o durant una partida online de consola que sentim de lluny mentre passem per la porta de la seva habitació, segur que seria curiós poder-nos veure la cara que fem intentant desxifrar-los. ¿Us sonen frases com “no siguis parguela”, “no em trolegis”, “està mamadíssim”, “l’examen era molt totxo”, “ha arribat en pla ofès”, “hem triat un títol random per al treball”, “és un pro del futbol” o “no em banegis”?

Per al catedràtic de sociolingüística dels estudis d’arts i humanitats de la UOC Joan Pujolar, el llenguatge juvenil crida l’atenció perquè “reuneix un petit repertori de frases emblemàtiques que els joves usen perquè volen exercir una certa sobirania expressiva dins el seu món”. “Ells i elles són molt conscients que és un llenguatge del seu món i el fan servir poc amb els que ens els mirem des de fora”, afegeix. Si bé és cert que, atesa la hiperconnexió digital i la creixent globalització i transferència de termes provinents d’altres països, sembla que aquest llenguatge avui estigui format per molts més mots, els que ara ens acostem als 40 també teníem un llenguatge propi, com de tribu.

Tal com apunta Pujolar, “els llenguatges juvenils es van renovant a mesura que adopten expressions de certs grups socials o d’altres idiomes. “Tradicionalment a Catalunya s’havien agafat expressions de l’argot de la delinqüència i també d’altres que els gitanos mantenien en la memòria de quan parlaven romaní. La meva generació, la dels 60, va començar a jugar amb el vocabulari tècnic que s’aprenia a l’escola: tots teníem alguna neura; va començar a entrar l’anglès i alhora també es jugava a recuperar llenguatge rural català. Als anys 90 una part del nord de Catalunya va començar a cardar”, afirma Pujolar. “En el llenguatge juvenil actual ha entrat amb força el vocabulari del gaming (que ja és un anglicisme), més en els nois que en les noies, i si no l’uses et banegen”, apunta tot rient.

PERTINENÇA AL GRUP

Aquest llenguatge propi dels adolescents promou també la seva adhesió i pertinença al grup d’iguals, on encaixar i ser acceptat és clau. Com destaca Pujolar, “tota relació necessita crear els seus propis marcadors expressius que defineixen l’espai i els temes amb què la relació s’expressa”. Alhora, matisa que “no es tracta d’un tiquet que calgui pagar per entrar a la colla”, sinó que “tothom necessita crear-se aquest espai i aquesta és una de les maneres”.

Pares i mares, no patiu!

Quan se li pregunta si caldria que pares i mares s’amaressin dels termes que els seus fills faran servir durant un temps finit per avenir-s’hi i entendre’ls millor, Joan Pujolar considera “evident” que els pares i mares han de fer de pares i mares. “Amb tot, se suposa que els agrada parlar i divertir-se amb els fills i segur que poden compartir moltes coses, fins i tot el llenguatge: no cal que facin veure que tenen quinze anys, però tampoc cal que es tallin”. Al seu torn, Xavier Gual creu que com a pares no ens pertoca parlar com ells. “Probablement els meus fills em veurien ridícul”. I apunta: “Justament la seva manera d’expressar-se vol ser exclusiva i excloent respecte a les altres generacions, i els pares acostumen a ser els primers exclosos”. “Si amb els fills hi tens bona sintonia -opina-, s’hi pot parlar de tot, amb el registre i l’argot que calgui. Cadascú el seu. I tots entesos”.

Quan se li pregunta si és possible realment desxifrar el llenguatge d’un adolescent, el professor de secundària i escriptor Xavier Gual afirma que la majoria de nosaltres sí: “Amb una mica de context els pots seguir i, si no, no tinc cap problema en preguntar-los-ho. El fet de destruir el llenguatge oficial o acadèmic forma part del seu grup generacional. És el moment de fer-ho. Ha passat sempre”. Gual té la possibilitat d’observar-los en el context de l’aula i també als passadissos, patis i entrades i sortides de l’institut. Tot i això, diu no haver constatat que aquesta mena d’expressions s’hagin multiplicat gaire d’un temps ençà: “Sempre hi han estat presents. Els meus fills també en diuen algunes, la majoria d’efímeres. La influència del castellà i l’anglès és enorme. Quan jo era adolescent també deia les que estaven de moda, però després s’obliden i s’acaba adoptant un mode més formal a l’hora de parlar. Ara les expressions tenen més a veure amb el món de les noves tecnologies i els youtubers, a la meva època era dels programes de la tele”.

ENRIQUIMENT DE L’IDIOMA

Alguns experts diuen que aquests mots poden, fins i tot, enriquir l’idioma. Pujolar va més enllà i afirma que “crear noves expressions contínuament és l’idioma”. I apunta: “Ens estranyen aquestes noves expressions perquè algú ens ha explicat que l’idioma és una mena de repertori que es limita al que surt al diccionari, però en realitat el llenguatge és la facultat de donar sentit al que fem i a les nostres relacions amb els altres, que canvien constantment”. Per això, sentencia, “la creació lingüística no es pot aturar mai; una altra cosa són els contenciosos sobre qui governa la llengua”.

Diferents contextos, diferents registres

Sigui quin sigui el moment i la companyia amb la qual els joves fan ús del seu repertori particular, cal posar èmfasi en la necessitat que, alhora, siguin capaços de diferenciar entre aquest llenguatge col·loquial i un de més formal, que caldrà que facin servir en el terreny formatiu, laboral o administratiu. Xavier Gual destaca: “A l’institut ho treballem molt quan presenten treballs orals o proves escrites, o quan exposen les seves investigacions i s’adrecen a uns oients, encara que siguin els seus companys de classe”. A les proves escrites, Gual sempre els recorda “que cal que facin servir el registre estàndard” i al final de l’ESO se’ls demana “que sàpiguen fer el canvi de registre quan la situació ho demani”.

Passaria com l’ús, de vegades abusiu, d’abreviatures i sigles en aplis com WhatsApp i a les xarxes socials, que molts cops fan que els joves no parin prou atenció a les normes ortogràfiques i gramaticals. En aquest sentit, Gual té clar que l’escola i l’institut “han d’assegurar que l’alumnat aprèn i interioritza les llengües en el seu estàndard formal”. I subratlla: “En certa manera, ja funcionem a dos nivells, amb un llenguatge que necessita immediatesa i un altre articulat des de la reflexió”.

Alguns d’aquests termes fins i tot acaben sent reconeguts per institucions com l’Enciclopèdia Catalana i l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). L’any 2018 el Termcat en va sumar alguns com trolejar i espòiler, a més de facebooker, instagramer i youtuber. La RAE a finals d’aquell mateix any també acceptava zasca. Per entendre com acaben sent incorporats o descartats, Pujolar cita en primer lloc el dilema al qual s’enfronten els qui fan els diccionaris, perquè hi ha un debat entre dos models d’autoritat lingüística, l’anglosaxó i el borbònic. “En el primer, els diccionaris són eines que vas a buscar quan sents alguna paraula que no sabies. El diccionari et diu com es fa servir la paraula, des de quan es coneix i si és usada particularment per algun col·lectiu. I en el model borbònic (França i Espanya) els diccionaris han estat tradicionalment una mena de codi legal per autoritzar l’ús de paraules”, diu Pujolar. Així, “el model RAE/IEC té el problema que si la societat comença a fer servir paraules il·legals, acabaran perdent autoritat”, la qual cosa “els obliga a fer equilibris entre mantenir la norma o adoptar allò que està massa generalitzat per ignorar-ho”. “El Termcat, en canvi, s’assembla més al model anglosaxó pel que fa a recollir dades d’usos de paraules”, conclou.

stats