ESTHER ESCOLÁN

Nens i adolescents amb intel·ligència límit

Tot i presentar dèficits adaptatius, relacionals i de cura personal, les persones amb intel·ligència límit poden dur una vida personal i professional plena

L'Elena té 21 anys, i gràcies al suport rebut, ara ja ha trobat una feina / MANOLO GARCIA Zoom

L’Associació Catalana d’Integració i Desenvolupament Humà (ACIDH) va ser fundada el 1994 per la germana Montserrat Baró quan va descobrir un col·lectiu amb unes capacitats intel·lectuals que estaven just per sota del que l’OMS considera normal. El seu quocient intel·lectual se situa entre 70 i 85 i presenten un dèficit de la seva capacitat adaptativa i en funcions com la comunicativa, la seguretat, la cura personal o l’autocontrol, cosa que les fa vulnerables a l’hora de desenvolupar-se en l’àmbit personal, social, educatiu i laboral. Una realitat que encara costa detectar de manera precoç, batejada com a intel·ligència límit (IL), i que des d’ACIDH fa temps que treballen per divulgar i desmitificar.

ESO ADAPTADA

La intel·ligència límit sol detectar-se al voltant dels 10 anys, “quan els nois sense IL fan el salt del pensament concret al pensament abstracte”. “Aquí és on veiem que els nostres alumnes es mantenen en la fase del pensament concret i s’evidencia la distància entre les inquietuds emocionals i socials dels uns i dels altres”, explica Judith Reig, directora de l’Escola Vida Montserrat, fundada per la mateixa germana Montserrat Baró l’any 1994.

Allà, l’ESO dura sis anys en comptes de quatre, la imparteixen docents especialitzats en didàctiques adaptades i fan servir una metodologia vivencial, que es porta a terme en grups reduïts i a través de sessions curtes i activitats variades i que esdevinguin significatives. “Treballem per projectes i fem tallers de curtmetratges, periodisme i matemàtiques, al marge de sortides, gimcanes esportives i projectes amb altres instituts”, subratlla Reig. Dinàmiques que reforcen funcions executives com l’organització i la classificació d’idees, l’orientació o la comprensió lectora, però també les seves habilitats socials i emocionals, aspectes sobre els quals pivota un factor clau en plena adolescència: la relació amb l’entorn, que es veu condicionada per “la baixa autoestima, seguretat i confiança que solen patir els joves amb IL en un moment en què sentir-se part del grup esdevé cabdal”, continua Reig.

FALTA DE PROTOCOLS

Per a Ramona Roca, descobrir l’existència d’una associació com l’ACIDH va ser com una alenada d’aire fresc. Ella i el seu marit havien passat “per un llarg periple durant el qual havien escoltat moltes orientacions diagnòstiques” que expliquessin el retard global del desenvolupament que patia la seva filla. Fins que van arribar al d’intel·ligència límit. Res feia sospitar que l’Elena, que ara té 21 anys i a qui veiem a la fotografia, patís cap tipus d’endarreriment maduratiu. “És cert que li va costar començar a caminar, però altres fites com parlar, menjar sola o treure els bolquers va assolir-les al mateix temps que els nens de la seva edat”, recorda. Amb tot, a P3, els mestres van alertar-los que li costava assolir coneixements bàsics com els colors o que, per exemple, era maldestra amb les tisores.

“El fet d’incorporar-se a un grup on tots, en major o menor mesura, són com ella li ha permès créixer tant en l’àmbit acadèmic com en el personal”

Ramona Roca - mare de l'Elena

Poc després, la Fundació Vidal i Barraquer va derivar-los a un centre de psicopedagogia i, a l’escola ordinària, on encara va estar uns quants anys més, van decidir fer-li una adaptació curricular i facilitar-li una mestra de suport en les matèries en què l’Elena mostrava més dificultats. “Va repetir curs pensant que es trobaria millor entre companys més petits, però això va fer que augmentés en ella la sensació de ser diferent”, lamenta la Ramona. Quan va acabar la primària, l’escola va aconsellar-los un centre més adequat, “ja que veien molt difícil que la nena pogués adaptar-se a l’ESO”. I així, “amb la dificultat d’adquirir coneixements i habilitats, un caràcter infantil que tampoc impedia que s’adonés de les seves pròpies limitacions, uns sentiments d’escassa vàlua i una baixa tolerància a la frustració que feia que fos una noia amb dificultats per fer amics”, explica la Ramona, va ser com la noia va arribar a l’Escola Vida Montserrat, on va fer una progressió admirable: “El fet d’incorporar-se a un grup on tots, en major o menor mesura, són com ella li ha permès créixer tant en l’àmbit acadèmic com en el personal”. Un creixement que també es fa palès en la socialització que promou l’escola, a través del Club de Lleure o de la interacció amb altres entitats i instituts del barri.

CAPACITACIÓ LABORAL

Un cop els alumnes del Vida Montserrat finalitzen l’ESO, l’escola també té en compte la capacitació laboral de tots ells i ho fa a través dels programes de formació i inserció (PFI) en administració i hostaleria o dels itineraris formatius específics (IFE) d’atenció al públic, que cursen entre el 25% i el 35% dels alumnes de cada promoció. “Tant els PFI com els IFE posen èmfasi en les habilitats personals necessàries per a una bona inserció laboral, com la comunicació interpersonal, l’autoestima, l’organització del temps, la responsabilitat o la resolució de problemes”, afirma Francesc Juanico, director d’ensenyament postobligatori de l’ACIDH. Tots ells fan pràctiques a l’empresa ordinària, on se’ls assigna un responsable que en fa el seguiment. “A més, els tutors visiten els alumnes durant les pràctiques per millorar la seva adaptació i resoldre possibles problemes. Això, a més d’augmentar la seva autoestima, permet que desenvolupin molt clarament totes les habilitats que necessiten per a una bona inserció laboral”.

Quan acaben la formació, molts inicien una nova etapa al servei d’inserció laboral de l’entitat, des d’on es dona una atenció integral a les persones i es considera la feina “com un factor clau per a una plena inclusió social”, matisa Núria Palos, directora de l’àrea laboral de l’ACIDH. En la fase de capacitació laboral, les persones participen en un itinerari d’inserció individualitzat. A través d’activitats individuals i grupals augmenten l’ocupabilitat i aconsegueixen apropar-se al món laboral, sobretot havent millorat les seves competències transversals: seguretat, confiança i empoderament. “El fet de ser individualitzat fa que cada persona segueixi l’itinerari que s’adapti millor a les seves necessitats i interessos”, apunta Palos, que afirma que “es tracta de posar l’accent en les seves capacitats, desitjos i interessos”.

En el cas de l’Elena, l’ACIDH li va proposar un PFI que ella va triar que fos d’administració, i que ha permès que “guanyi autonomia i tingui més possibilitats d’incorporar-se a una vida laboral normalitzada”, destaca la seva mare. Una fita que, gràcies al suport de l’ACIDH, la jove va assolir al gener, quan va ser seleccionada per a una feina d’administrativa en una empresa ordinària.