Hormones, guix, etcètera

Tots els alumnes de negre

En moltes escoles del nostre país s’ha parlat dels atemptats de París a classe, i s’han fet minuts de silenci. Però al Liceu Francès de Barcelona han anat una mica més lluny: dilluns passat els més de mil cinc-cents alumnes de l’escola van anar a classe vestits de negre.

Crec que va ser un encert. És important que fets com els que s’han viscut a París es tractin, als centres d’ensenyament, des del doble vessant que ens correspon als professors: des del cor i des de la raó. Crec que als alumnes del Liceu compartir un dol rigorós els deixarà una empremta important. Hauran pres consciència, des del símbol, que el dol els correspon a tots. En una època en què el vestit de dol ja no sovinteja als enterraments, pren encara més força com a manifestació d’aquest cop col·lectiu.

Vestits de dol, a més, segur que en el debat i la reflexió a les aules, que aquests dies ha de ser una de les nostres principals responsabilitats, els alumnes s’han sentit més solidaris, més enllà de l’opinió de cadascú. Perquè en el debat -i ara no parlo dels alumnes del Liceu Francès, sinó dels meus- surten opinions de tota mena. Hi ha qui surt a reivindicar la pena de mort. I ha qui creu que la culpa és d’una religió intolerant. Hi ha qui culpa el sistema capitalista i la marginació que pateixen els menys afavorits. Hi ha qui parla de la hipocresia dels països més avançats i esmenta l’Aràbia, el Barça i l’emirat de Qatar. A les aules hi tenim un bon tros de realitat. Hi tenim fills de burgesos a qui els va molt bé i fills de treballadors sense feina. Hi tenim musulmans, ateus, descreguts o cristians. Hi tenim alumnes que veuen París molt a prop, i alumnes poc més que indiferents. Hi tenim alumnes que, aquests dies, a causa de la seva religió, se sentiran perplexos, diferents, fins i tot estranys. Per això aquesta segona responsabilitat dels professors, que consisteix a canalitzar l’emoció i el dol cap a la reflexió, no és pas gens fàcil. I crec que l’ajuda dels símbols, com el vestit de dol, no és pas cap ximpleria. Es tracta d’exorcitzar els dimonis que engendra el terror, i una certa litúrgia ens pot facilitar les coses. Necessitem compartir respostes emotives. El món laic també sap construir la seva litúrgia. Ens ajuda a construir el dol, a compartir-lo i a resoldre’l. Només cal veure el pelegrinatge emocionat dels parisencs als llocs dels fets, les flors, les espelmes, el silenci.