TDAH i acció pedagògica

Potser abans el mestre manava massa a l'escola, però és que ara tothom vol manar-li alguna cosa. Però com que li demanen coses heterogènies, al mestre li resulta impossible complaure tothom. Posem l'exemple del TDAH (trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat). Els mestres certament no estan capacitats per fer-ne un diagnòstic. Però és que els que haurien d'estar-ho no solament interpreten de manera diversa els símptomes del TDAH, sinó que, a més, recomanen tractaments diferents. Els paidopsiquiatres i els neuropediatres són molt saberuts, però entre ells hi ha serioses divergències. I l'escola està en el terreny de ningú. Mentre els especialistes discuteixen sobre si el TDAH està infra o supradiagnosticat, el mestre es veu en la paradoxal situació d'atendre les recomanacions de tots dos. M'he trobat amb mestres que tenen dos alumnes a classe amb els mateixos símptomes però a qui han de tractar de manera diferent, seguint les recomanacions categòriques dels seus especialistes respectius.

No hi ha ningú més capacitat que el mestre (el mestre generalista amb experiència, puntualitzo) per comprovar amb ull clínic quina mena de resultats està donant un tractament determinat. Res seria més lògic, llavors, que qui vulgui saber si determinat tractament millora de manera significativa el comportament d'un nen o si aquesta millora té o no efectes significatius en el rendiment cognitiu es dirigís al mestre sense gaires ínfules. En aquests casos, l'aula és el laboratori. Però això no és l'habitual. Més aviat s'esdevé que l'especialista, amb el beneplàcit dels pares, imposa el tractament i es reserva l'avaluació del mestre i del nen.