Separem bons i no tan bons?
El Benet està a punt d’acabar el curs i em comenta que, quan posa un deu, té la impressió que no és just, però no perquè els alumnes no se’l mereixin, sinó perquè no han après tot el que podrien haver après. Li dic que no ho acabo d’entendre, i m’aclareix que, en general, els professors no fan les classes només per als alumnes més avançats. Procuren que tothom segueixi, especialment quan es tracta de l’ESO. Però així els alumnes més bons ho tenen molt més fàcil. En realitat, podrien fer molt més del que fan. Anar més enllà del currículum. Aventurar-se de veritat pels camins del coneixement.
Segons el Benet, la diversitat de nivells en un mateix curs d’ESO arriba a ser absolutament escandalosa. El tema, em diu, hauria de ser el centre d’un debat important. Perquè quan es parla de les diferències que hi ha en els plans d’estudis i en l’organització de la formació als diferents països europeus sempre es fa notar que n’hi ha on de seguida separen les criatures per nivells, i els aboquen a estudis de diferent grau, i n’hi ha d’altres, en canvi, que presumeixen d’integrar tothom i de no crear grans diferències, si més no fins a les portes del batxillerat.
El Benet em diu que no se m’acudeixi publicar un dels meus articles en què parli d’aquesta qüestió. La considera massa polèmica. Li fa l’efecte que s’aparta del pensament correcte. Em diu que el pensament correcte diu que per més que els uns treguin deus i els altres tresos, han de continuar junts perquè és bo per a tots.
Però ell pensa que els que treuen deus podrien treure quinzes. O vints. “Però tu els separaries? -li pregunto-. ¿Faries com a Alemanya, que als deu anys ja separen els bons dels no tan bons?” El Benet em diu que si no separem els bons dels no tan bons, no permetem que els bons de veritat arribin lluny. No permetem, en definitiva, que els bons i els no tan bons es diferenciïn gaire.
L’ensenyament hauria de ser una peça clau per a la igualtat d’oportunitats i per al funcionament de l’ascensor social. I és perfectament demostrable que la diferència entre els més bons i els no tan bons ja no és, ni de bon tros , una simple conseqüència de les diferències socials. “Si no permetem que els molt bons de les famílies més desafavorides destaquin, estem cometent una gran injustícia. Ja no és tan progressista, avui, defensar tanta igualtat!” Glups. Jo li dic que potser hauríem d’esforçar-nos més a millorar el nivell dels no tan bons... I li dic que el tema dóna per a més d’un article...
