¿Quina serà la nostra reacció quan ens vingui un alumne i acordem que ens farà arribar un treball un dia determinat però incompleixi el termini pactat o la promesa feta i en el moment que li recriminem la seva manca de responsabilitat i de compromís ens digui que aquesta falta no té gaire importància perquè ell es vol dedicar a la política?
¿Com valorar el grau de sinceritat dels nostres compromisos quan dia sí dia també alguns dels que es dediquen a la gestió del que és comú es desdiuen del que han afirmat anteriorment sobre què faran o sobre què deixaran de fer amb excuses de mal pagador -mai més ben dit- i, per a més inri, miren de tractar-nos de persones no gaire intel·ligents i sense memòria disposades a empassar-nos tots els gripaus de la bassa?
Des del món de l'escola cal treure la pols al vell convenciment que l'educació, si no fomenta la crítica, no és educació de veritat. És adoctrinament i poca cosa més.
Exercir la funció crítica comporta ajudar l'alumne que analitzi els fets des de perspectives diferents, sense que aquesta pluralitat de punts de vista signifiqui que ho donem tot per bo.
Critiquem i respectem, però respectem les persones i posem en solfa les seves opinions i les seves decisions. I les nostres, esclar.
Una concepció crítica de l'educació ens impedeix oblidar que la gestió pública és un compromís lliure que exigeix honradesa i sinceritat.
Educar vol dir obrir portes, airejar estances plenes de pols, dubtar de les teves certeses per anar assolint d'una manera més global la realitat, sense oblidar que si trenquem el fil teixit amb la mútua confiança entre administració i administrats poca cosa podrem fer. Aquest vincle és semblant al que relaciona mestre i alumne. Quan es trenca o es difumina, l'activitat educativa deixa de ser-ho per convertir-se en un exercici irresponsable del poder per part de qui el té i un silenci còmplice per part de qui el pateix.
