EVA BACH

Ploro perquè m'arriba molt endins

En un taller d'educació emocional amb pares i mares, una parella va explicar que havien anat al cinema amb els seus fills i que la pel·lícula els havia fet plorar a tots dos, però que havien fet esforços per contenir-se perquè els nens no els veiessin plorar. Volien saber si havien fet bé. En comptes de donar-los una resposta, els vaig preguntar si s'havien sentit bé fent-ho i em van dir que no gaire. La següent pregunta va ser per quin motiu ho havien fet, doncs. "Per no preocupar els nens", em van dir. No plorar per no preocupar els fills obeeix a una bona intenció per part dels pares que, no obstant, comporta un doble perill: allunyar-nos del cor i allunyar-nos dels fills. D'una banda, correm el risc d'insensibilitzar-los a determinades emocions o d'incapacitar-los per a la seva expressió. De l'altra, si nosaltres no els mostrem el nostre cor, podem dificultar que se'ns apropin i ens obrin el seu. És poc probable que una criatura expressi sanament i amb naturalitat sentiments que li són ocultats. I és menys probable encara que els comparteixi amb un adult que els amaga o que sembla no tenir-ne.

No amagar-se'n

Tant al cinema com a la vida, si alguna cosa ens toca el cor i ens fa caure unes llàgrimes, no cal que fem veure que ens ha entrat una brossa a l'ull. Podem dir a les criatures que plorem perquè allò ens ha arribat molt endins. O perquè en aquell moment l'emoció és intensa i ens desborda. Dir que plorem perquè som humans i tenim sentiments també està bé, però és més adequat quan pare i mare plorem a duo. Una mare va donar aquesta explicació al seu fill i, com que el pare no plorava, la criatura li va preguntar si el pare no era humà i no tenia sentiments. Dir que ens ha arribat molt endins introdueix un matís quantitatiu que ens permet ser respectuosos amb l'expressivitat emocional de cadascú.