Dubto molt que als adolescents actuals els soni el pecat d’idolatria. El catecisme que la meva generació va aprendre ens deia que el pitjor que podíem fer a la vida era idolatrar, adorar un Déu diferent del verdader. No havíem de consagrar la nostra vida als ídols, tot i que algunes persones, tocades de certa designació divina, podien ser admirades. Passat el temps, en una societat una mica més laica, es va posar de moda el criteri d’educar infants i adolescents fent aparèixer a les seves vides ídols mediàtics positius. Esportistes antidroga, cantants solidaris, actors ecologistes, etc.
Però, abans i ara, el sistema falla. Resulta que el poderós divinitzat peca en la intimitat, que l’esportista es droga per triomfar, que el cantant es pinta de verd per vendre més discos. L’educació basada en l’admiració i la imitació entra en crisi en algun moment i es corre el risc que també entrin en crisi els suposats valors que defensaven els ídols. No és que avui em vingui de gust ser un més a escriure sobre el modèlic expresident Jordi Pujol. Tan sols és que qui construeix periòdicament la moral oficial segueix amb la idolatria i, en cada crisi, només es dedica a deposar ídols. Com si tot fos qüestió de febleses humanes singulars, que poden ser substituïdes.
Màrqueting social
El Maradona que va protagonitzar el primer anunci sobre drogues de la Generalitat ja sabem com va acabar. Millor que no repassem la llista de roquers que fan país. Millor deixar de banda les virtuts patriòtiques dels presidents.
El problema és que aquests ídols són màrqueting social útil, venuts per conformar, no per educar pensant. No hem de fer servir models? Sí. Però quan ajudem l’adolescent a modelar la seva vida, no li amaguem la part mediocre que tots tenim, també els que són a dalt. Tampoc li amaguem la petita o gran part admirable de tothom i singularment d’algunes persones, que sovint són a baix. Els models personals no encarnen grans valors, practiquen en les seves vides l’ètica petita de la vida quotidiana, de l’amistat, del sacrifici per l’altre, de la felicitat en companyia, del desig d’entendre el món... El problema, ara, no és que a Jordi Pujol el posin a la llista dels que els han traït. El problema era i és que, malgrat les aparences, mai hem defensat la mateixa ètica per educar que qui vivia a l’ombra de la idolatria.
