Open
M’agrada el tenis. I sé que no és una opinió gaire compartida. Això de dos homes colpejant una piloteta durant quatre hores seguides hi ha gent que ho troba molt avorrit. No seré jo qui els renyi, tot són gustos. A mi és un esport que em fascina. Uns dels primers records nítids que tinc de ben petit és veure una final de Wimbledon amb el meu pare en què Nastase -un romanès genial però imprevisible- va perdre de manera sorprenent contra un gegant americà que servia com un animal.
Des de llavors m’he enamorat del canell màgic de McEnroe, de l’elegància letal de Federer i sobretot he assimilat que mai podré arribar a l’excel·lència dels meus herois. Com bé diu l’admirat Foster Wallace, aquest esport amb fama de caprici de classe alta m’atrau perquè en el fons és una barreja impossible de boxa i escacs, una lluita solitària on la força bruta i els angles geomètrics ens regalen moments estètics difícils de trobar en cap altre esport.
Per això, entre altres coses, vaig comprar la biografia d’André Agassi, aquell iconoclasta de Las Vegas que va gosar jugar amb pantalons texans i un tall de cabells digne del cantant d’un grup de hard rock dels 70. Me’l vaig empassar en tres dies i, si voleu que us digui la veritat, tot i ser fascinant, el que menys em va enganxar va ser la part tenística. El que més em va colpir del llibre va ser el personatge del seu pare, un home obcecat a projectar en el seu fill les seves obsessions, un pare que mai va preguntar al pobre André si volia dedicar la seva vida al tenis. I si em va colpir és perquè conec aquest pare molt bé. L’he vist en partits de futbol infantil dient el nom del porc a l’àrbitre per haver xiulat en contra de l’equip del nen; l’he vist en tornejos de bàsquet hostiant-se amb un altre pare energumen de l’equip rival i l’he vist, sobretot, en partits de tenis, renyant el fill quan no fa el que ell creu que ha de fer, insultant-lo quan falla un punt, amarant-lo de ràbia i mal perdre.
Són una plaga, un virus letal que sols genera frustració i inseguretat. Perquè, malauradament, per cada Agassi, per cada nen que aconsegueix deslliurar-se de l’ombra sinistra del seu pare castrador, n’hi ha milers que acaben avorrint el que més els agrada. Tant de bo desapareguin per sempre, o millor encara, que es mirin al mirall un matí i es vegin amb els nostres ulls.
