Hormones, guix, etcètera

Omplir els calaixos de la memòria

¿És possible que algú escrigui, en un examen, que Jacint Verdaguer va ser ordenat sacerdot el 24 de setembre de 1870 i no hagi copiat? ¿És possible que algú, sense copiar, enumeri sense errors la dotzena d’indrets del Pirineu que, segons el llibre de text, van rebre la visita del poeta mentre redactava Canigó? Naturalment, els professors, quan ens trobem amb exàmens ben fornits de detalls d’aquesta mena, sospitem que l’alumne ha copiat i ho ha fet amb prou tècnica per no ser enxampat. La tecnologia de la còpia ha avançat, perquè els mòbils també serveixen per a això, però encara sovintegen les xuletes de tota la vida, que els alumnes ja troben fetes a internet. Però la gràcia és que en Benet, després d’interrogar l’alumne sospitós sobre el sacerdoci de mossèn Cinto i sobre l’itinerari pirinenc, ha descobert que, lluny d’haver copiat, el noi se sabia de memòria aquestes i moltes altres coses, com ara els cent cinc versos de l’epíleg de Canigó, amb el diàleg dels campanars de Cuixà i de Sant Martí. “Perquè me’ls ha ensenyat el meu avi”, li va dir.

A mi no m’agrada que els alumnes s’aprenguin les coses de memòria. Em sembla que les oblidaran i no n’hauran tret res. M’estimo més que treballin amb conceptes, que relacionin coses, que facin comparacions, que no pas que s’omplin els calaixets de la memòria amb detalls que són fàcils de trobar a la xarxa. L’hi comento a en Benet, i em diu que ell pensava el mateix fins que ha descobert aquest alumne memoriós. Abans, em diu, potser es tractava més de recordar i repetir que d’entendre i reconstruir. Però potser n’estem fent un gra massa, de bandejar la memòria de l’ensenyament.

Em diu, a més, que si l’estudiant sap trobar algun punt d’unió entre la memòria i l’emoció, les dades memoritzades esdevenen coneixement. És cert, li dic. És el que em passa amb un vers après de memòria quan tenia set anys, i vinculat per sempre més a la veu de locutor i a la imatge simpàtica, amb un punt de bonhomia, d’un professor que vam tenir de literatura espanyola. És el que passa amb les nadales, que ens transporten als temps llunyans en què les recitàvem dempeus a la cadira.

Això sí: per aconseguir que el que memoritzes sigui coneixement, cal que el que aprens estigui vinculat a una emoció. Un repte més per al professor.