"Només cal confiar"

"Només cal confiar" / FOTO: PERE TORDERA Zoom

Al final, tot neix a casa. Tot el món s'organitza a casa, a partir de la família. Després hi intervenen l'escola o els amics i tantes altres coses, però tot comença a casa. I a casa hem procurat que la Joana s'hi sentís bé, i que quan anés als llocs també s'hi sentís a gust.

Potser sí que tot és més senzill.

Em sembla una postura massa radical voler que el teu fill faci tal cosa o tal altra. No cal. Només cal confiar en els fills. Cadascú ha de fer el seu camí. Algun cop l'encertes i altres t'equivoques, però bàsicament necessites que et deixin fer, que confiïn en tu.

Tu et vas sentir així?

Recordo que la meva mare em va deixar fer els passos que jo volia fer. Nosaltres érem quatre germans i la mare va quedar vídua quan teníem dotze, deu, vuit i sis anys. Quan em va entrar la dèria del teatre, la mare no em va plantejar cap problema. Sempre vaig tornar a casa a l'hora que vaig voler. La confiança és important.

Hi ha qui creu que no és bon pare si no pateix.

Doncs no pateixis. El teu fill normalment ho farà bé. Els nens responen bé, si tu ets al seu costat. Et donen molt per molt poc. Quan estàs relaxat, ells ho estan. Com més temps els dediques, notes que l'afecte és més gran.

Quines decisions has anat prenent?

Honestament, no crec que n'hagi pres gaires. De fet, en vaig prendre una de molt important: deixar que la Mercè fes. I escoltar-la sempre.

Tant te'n refies?

La Mercè té més sentit comú que jo, té una manera de fer més equilibrada. És més llesta i sàvia. Més sensible. Té amb la nena una relació que envejo, una relació feta de confidències, de coneixement mutu. Ho trobo molt bonic. A més, és molt austera perquè ve d'una família de pagès, i d'això en saben molt, saben ser feliços amb poca cosa.

Ara ens costa passar amb poc.

En canvi els nostres pares van tenir una actitud més humil i més generosa. Els de la nostra generació no hem sabut ser humils. Té a veure amb l'època que hem viscut fins arribar a aquesta crisi, una època de molt egoisme, egoisme econòmic i també emocional. Abans la inversió de la teva vida eren els fills.

Abans les famílies eren nombroses, com la teva, la meva o la d' Els nostres tigres beuen llet .

Sempre m'han agradat molt les històries de pares i de fills. Quan vaig començar a fer teatre i em tocava fer una peça on es parlava de la relació de pares i fills, sentia alguna cosa especial. Després vaig comprendre que això em devia venir del fet que el meu pare va morir quan jo era jove, i que el teatre era una manera de reconstruir una història que no vaig poder viure.

A l'obra, tu plantes cara al pare.

Hi ha una frase que m'encanta, que és quan dic: "M'agradaria saber què és el que jo sóc per tu en aquest cap de merda que tens ara".

És una frase molt dura.

Però m'ajuda. Em produeix un gran plaer dir-la perquè és una pregunta que hauria volgut fer al meu pare. M'hauria agradat saber què vaig ser jo per ell. I també m'agrada molt el moment de la reconciliació, del perdó.

Sí, un gran moment.

O aquell altre quan es parla de caminar endavant, com si fossis un valent que pot amb tot, quan en realitat estàs fugint com un covard, i si fossis valent de veritat t'aturaries i miraries enrere.

Nens i teatre tenen en comú la importància del moment.

Els nens sempre viuen en el present. Ens ho ensenyen ells, això. És clamorós. Fins i tot quan dormen, dormen en present, totalment deixats anar. Nosaltres ja no dormim amb aquesta intensitat. Ells tot ho fan amb intensitat: estar contents, estar avorrits, estar a disgust. Tot en ells és en present.