No és fàcil ser els nous

Començar de nou és una bona oportunitat per aprendre de l’experiència i enfortir els lligams familiars, però no tot és tan fàcil i el canvi suposa un període d’adaptació que pot ser més o menys fàcil en funció de les circumstàncies i les particularitats de cadascú.

Fa 14 mesos que l’Ana i els seus fills Sergio (12) i Julia (15) viuen a Gainesville, una ciutat al nord de l’estat de Florida, als Estats Units. A l’Ana i el seu marit Peter els va costar gairebé mig any decidir si deixaven València i ella acceptava la proposta de feina que li oferia la Universitat de Florida. El Peter sempre ha viatjat molt i aquest trasllat comportava que ell també pogués treballar als EUA, però a la Costa Oest. Això implicava que la família al complet només coincideixi una setmana al mes a Gainesville. “No buscàvem marxar fora ni crèiem que fos una necessitat. Sempre costa deixar amics i família, però després de valorar pros i contres, el fet que no fos una marxa definitiva i que poguéssim tornar si volíem va ser determinant per prendre la decisió -explica l’Ana-. La veritat és que per a algú que es dedica a la ciència com jo, això em permet treballar a un altre nivell, hi ha més recursos econòmics que a Espanya i més energia positiva. Per a mi és una oportunitat per fer ciència a un altre nivell. Pel que fa a la família, estàvem convençuts que viure fora i conèixer una altra cultura seria enriquidor per als nostres fills. No m’agradava el sentiment de resignació i de frustració generalitzat que hi havia a Espanya. Em venia de gust que visquéssim en una realitat més entusiasta, que els nois estiguessin exposats a un altre tipus d’educació i a aprendre d’una altra manera. Sempre m’ha fascinat la capacitat de comunicació dels americans, i la treballen de petits a l’escola”.

I ara què?

Un cop es pren la decisió cal preparar la marxa. La Rosa Maria Garcia Moreno, psicòloga del centre d’atenció psicològica infanto-juvenil El Trèvol, insisteix en la importància d’explicar als fills el perquè de la decisió, que entenguin que el canvi no es fortuït ni s’ha triat a l’atzar. “Han d’entendre i acceptar que no poden eludir-ho. No es pot deixar cap esquerda als fills, han de ser conscients que encara que es queixin no es canviarà d’opinió perquè la marxa és ineludible. També és important explicar els avantatges que suposarà la nova situació”.

Quan pregunto als joves com encaixen el canvi, la Julia respon ràpid: “Ho vaig acceptar fàcilment. Em semblava interessant. Pensava «provem-ho i a veure com va»”. El Sergio va fent que no amb el cap. Si fos per ell l’experiència podria haver durat un any. “No cal més, ja sé com viuen, com és l’escola, que cal anar a tot arreu en cotxe...” La Julia diu que tots els amics li demanen que se’ls endugui amb ella als Estats Units, “però ells no tenen ni idea de com és això”, diu. Fa més d’un curs que estan fora del seu entorn habitual i segueixen tenint contacte amb els amics de sempre. “Ara no es trenquen els vincles, els nens parlen per WhatsApp cada dia, i els grans ens truquem, escrivim o parlem per Skype. La pega és que no hi pots ser en alguns moments especials. No pots agafar un avió per anar a una festa o una trobada familiar un cap de setmana”, explica l’Ana.

Sense terminis

Cal tenir clar que no hi ha terminis establerts per adaptar-se, cadascú es diferent, i s’han de respectar els ritmes i les idiosincràsies. Segons la psicòloga Garcia Moreno, com més li costi a un jove tenir nous amics, més ha d’influir la família per oferir-li un bon ventall d’experiències, socioculturals, recreatives o esportives, “perquè pugui triar i s’animi a fer com més coses millor, fins que creï nous vincles i es torni a sentir a gust”.

La psicòloga Maria Rodríguez Brassó també recomana que les famílies s’ocupin i no es preocupin per la nova situació. “No és fàcil perquè a vegades com a pares ens angoixem amb els neguits dels nostres fills i els transmetem les nostres pròpies emocions”. Les dues coincideixen en la necessitat de fer costat als fills, acompanyar-los i ajudar-los a fer el canvi, sent conscients que pot ser traumàtic, deixant-los que s’expressin lliurement, i això pot ser plorant, estant rabiosos, inquiets o dormint malament. Sense negar ni inhibint les emocions, posant paraules al que estan sentint. “Ningú vol que menystinguin la seva situació. El que volem sentir és que entenen que estem tristos i patim per la pèrdua del nostre entorn i amics”, assegura la psicòloga Garcia Moreno. La psicòloga Rodríguez Brassó afegeix: “Posar-nos al lloc del fills i explicar-los experiències que hem viscut nosaltres els pot ajudar, perquè se senten reconeguts i acompanyats. De mica en mica tot es posarà a lloc i s’acomodaran a la nova situació”.

Aprenem junts

En el cas de l’Ana i el Peter, l’experiència està sent un aprenentatge per a tota la família. “Hem sigut els nous per a tot, i el procés d’adaptació a la manera de viure americana ens ha costat bastant. Has d’aprendre com funciona des de l’assegurança mèdica, els bancs, el sistema educatiu, la vida quotidiana o el carnet de conduir”, explica el Peter. Malgrat les dificultats valoren el canvi positivament. Saben que l’anglès i conèixer la cultura i la manera de fer americanes són els valors afegits que s’enduran després de viure-hi uns anys. Enyoren els amics, la família, la proximitat de la ciutat, que la vida sigui menys espontània, el pernil i les crestes, però els quatre recomanarien a qualsevol família que s’atrevís a viure una aventura com la seva.

L’edat és important

Ara fa un any la Luna era la nena nova de P-4 a l’Escola Canigó de Sant Just Desvern. Feia temps que els seus pares buscaven una casa amb jardí, sorral i gronxador. “Vaig créixer en una casa així i volia que ella tingués unes sensacions similars”, explica la Tanja, mare de la Luna. Ni ella ni l’Ángel, el pare, van pensar que podria suposar algun problema canviar-la d’escola: “Ha sigut una adaptació molt fàcil. Vivíem en un municipi molt proper, amb un entorn, referents i tradicions similars, i a més la Luna no té problemes per relacionar-se”, diu l’Ángel.

La psicòloga Rosa Maria Garcia Moreno apunta que l’edat a l’hora de fer els canvis és un factor determinant: “Per als petits la família és fonamental. Si hi ha un bon entorn familiar la resta estarà bé. No hi ha trets identitaris, es relacionen a través del joc, els nens només necessiten compartir una joguina. En canvi quan els fills són preadolescents o adolescents, el llenguatge és el vehicle principal, és amb el que es comuniquen. A més la família passa a un segon pla, s’identifiquen amb els amics, i encara que dominin l’idioma estan perduts fins que troben un grup on se senten benvinguts i acceptats. Desprendre’t del teu grup i anar a un lloc on no tens cap referent es pot viure com una desgràcia”.

La Luna va fer amigues de pressa, tot i que la Tanja reconeix que la va sorprendre que els primers mesos, quan li preguntaven si estava contenta, els deia que sí però que preferia l’escola d’abans. “Ara no ho dubta, es queda amb la d’ara i no parla dels altres amics, encara que ens veiem de tant en tant -diu la Tanja-. Nosaltres també estem a gust, hi ha un bon ambient, els pares són macos i ella és feliç. A mesura que es van fent grans tenen més vida social i això suposa que pares i mares ens relacionem”. Ells són sociables i participen en les activitats que s’organitzen a l’entorn de l’escola, com Carnestoltes, festes d’aniversari o sopars. “Ens agrada i també et dóna la possibilitat de conèixer altres pares. Crèiem que la nostra implicació també era important perquè la Luna se sentís part del nou grup”, comenta l’Ángel.

Per a la psicòloga Garcia Moreno, que els pares propiciïn relacions socials relacionades amb els fills és l’actitud més convenient, perquè compartint experiències es coneixen més i enforteixen els vincles. En principi si la família és coherent no haurien de tenir problemes, però si els canvis i la situació els sobrepassen podria estar bé que demanessin l’ajut d’un professional.

Plans d’acollida

En principi les escoles haurien de tenir un pla d’acollida per als nous membres de la comunitat (alumnes o mestres), amb un pla d’adaptació perquè els nouvinguts vagin adquirint seguretat emocional en un medi que al principi els resulta desconegut. La psicòloga Maria Rodríguez Brassó considera que les adaptacions més flexibles són més fàcils. “En canvi quan són més rígides l’ambient es percep hostil”.