M. JESÚS COMELLAS

No deu ser que els afeblim?

En qualsevol grup de persones adultes en què es parli de la canalla i del jovent, sigui al mercat, al carrer, a la sortida de les escoles, a la platja o en un sopar, surt el mateix comentari, amb més o menys matisos: "Pobres! És que ho tenen molt malament". No importa de què es parli: dels estudis, de l'esport, de les exigències escolars, dels horaris, del transport o de què se'ls pot demanar en relació amb la participació domèstica ("Oh, no cal! Pobres, tenen tanta feina, els posen tants deures, fan tantes activitats..."), i un llarg etcètera.

Aquests comentaris, lògicament, fan impacte en les criatures, que se senten més víctimes que beneficiàries o privilegiades de tenir oportunitats i, per tant, es generen unes actituds d'exigència de suport, però també de poca fortalesa i inseguretat. Ja han anat aprenent que tindran moltes dificultats i que el que se'ls demana és molt difícil. Certament, els comentaris no són ni positius ni tampoc gaire realistes, ja que en altres èpoques hi havia més dificultats, de la mateixa manera que en altres contextos, que no són els nostres, n'hi ha.

Per què, doncs, aquesta manera de veure el futur de les criatures? No cal ignorar les dificultats que es poden trobar en el camí, però es pot mirar el futur d'una manera diferent, amb confiança en les possibilitats que tenen i que se'ls donen: que sàpiguen que és un privilegi tenir una escola que els proposa uns aprenentatges i poder fer les activitats que fan. És bo que entenguin que tenen una sèrie d'experiències, d'oportunitats i aprenentatges per tirar endavant.

El que segur que té poc sentit és afavorir aquesta actitud de ser víctimes i no ajudar-los perquè s'impliquin en situacions que són pròpies de l'edat i que han de mirar d'anar assumint. Si ho aconsegueixen, serà més fàcil que tinguin més seguretat en ells mateixos i en el moment de prendre decisions, i no tindran tanta dependència de les persones adultes.

Curiosament, els animals preparen les seves cries perquè puguin adaptar-se i superar les circumstàncies ambientals perquè els hi va la vida. ¿No deu ser que també l'espècie humana, la més intel·ligent del planeta, hauria d'estimular més les seves criatures perquè puguin gestionar les dificultats i les circumstàncies en lloc d'afeblir-los i desconfiar de les seves possibilitats?