Criatures 04/08/2012

Ni t'aïllis ni t'anul·lis

Eva Bach
2 min
Ni t'aïllis 
 Ni t'anul·lis

La pressió de grup -a la qual em referia l'altra setmana- ens confronta amb una de les grans polaritats que hem d'aprendre a conjugar al llarg de la vida: el binomi jo-grup. Com fer-ho per ser un mateix i, al mateix temps, restar obert i permeable al grup? Com mantenir un criteri personal, sense caure en l'individualisme? Com involucrar-nos en objectius comuns, sense renunciar a la pròpia essència i alhora sense imposar-la? Malament si anem completament a la nostra i malament si acabem desdibuixats dins del grup. No ens podem aïllar completament dels altres ni tampoc renunciar a la pròpia singularitat. El repte que hauran d'enfrontar els nostres fills, i que nosaltres mateixos hem de resoldre, se'ns formula amb gran claredat: "Ni t'aïllis ni t'anul·lis". El quid de la qüestió és com aconseguir-ho. Es tracta d'un equilibri de forces realment complex i no hi ha rutes prefixades per arribar-hi ni s'aconsegueix d'una vegada per totes.

Refiar-se de la brúixola interior

Però es pot saber si ens hi estem aproximant o allunyant recorrent a la brúixola interior. Una sensació persistent de soledat, que ningú ens comprèn o que tothom està equivocat menys nosaltres poden ser senyals que ens estem aïllant, mentre que la sensació reiterada de viure d'esquena a un mateix, d'estar adulterant la pròpia essència o d'haver de silenciar la pròpia veu poden ser indicis que el grup està anul·lant o minvant el nostre potencial.

L'equilibri és difícil i delicat i segurament mai no serà perfecte. Hi haurà moments que haurem de prendre una mica de distància del col·lectiu per retrobar qui som i ser qui som, i moments que haurem de renunciar a alguna cosa de nosaltres per poder formar part i sumar forces. Tot estarà bé mentre no tinguem la sensació que estem sols o que hem hipotecat la nostra llibertat.

stats