Criatures 12/03/2016

Mama! Papa! Tinc pooor!!!

Les pors infantils són un fenomen universal. Sobreprotegir-los, ridiculitzar-los o fer-los sentir culpables pot fer que el problema s’enquisti

Paloma A. Usó
5 min
Mama! Papa!  Tinc pooor!!!

Les pors infantils són un fenomen universal i ancestral en totes les cultures i èpoques. I al llarg de les diferents etapes de la infància i, fins i tot, quan ens fem adults, els temors van evolucionant i es van adaptant a cada situació nova. L’única explicació a aquesta regularitat al llarg dels segles és que la por té un important component de valor adaptatiu per a l’espècie i ha ajudat a sobreviure els humans. Els experts consultats conclouen que la sobreprotecció dels fills, la ridiculització o la culpabilització per les seves pors són actituds negatives que poden fer que el problema s’enquisti.

La pedagoga i psicòloga infantil Montse Domènech -amb 40 anys d’ofici- acaba de publicar La vacuna contra la por. Mètode per vèncer les pors infantils (Rosa dels Vents), un llibre pràctic que vol desdramatitzar les pors de les criatures i facilitar eines útils per gestionar-les, com els vuit exercicis de relaxació i set contes que hi incorpora. Domènech detalla que “la por és un sentiment natural inevitable que contribueix a formar la ment humana”. I afegeix: “Tant els animals com les persones, de manera instintiva, es protegeixen del que els és desconegut. Al llarg del seu creixement, els nens es troben en situacions que no coneixen i s’espanten. Això provoca una reacció dels pares: tenen por de la por dels seus fills i, sovint, això els porta a sobreprotegir-los en lloc de donar-los eines per gestionar-la. Acaben fent infants temorosos, porucs, una mica introvertits”. La psicòloga matisa que “genèticament, les pors no s’hereten, sinó que s’aprenen de la influència de l’entorn immediat: de si la mare té por de les aranyes, l’àvia, dels trons, etcètera”.

LES MÉS CLÀSSIQUES

LES MÉS CLÀSSIQUESLa psicòloga recorda que “les pors més habituals en nens de fins a 4-5 anys són la foscor i el fet d’anar-se’n a dormir sols, la desconnexió amb els pares”. Per gestionar aquesta por recomana “l’exposició progressiva, que vol dir que poses l’infant en situació i l’animes i li dius que ho superarà perfectament”. “Nosaltres, com a pares -continua Domènech-, estarem fent-li costat. No el deixarem a l’habitació a les fosques i ens n’anirem, sinó que li explicarem que dormirà allà, amb el seu ninot de peluix o amb algun objecte nostre (un mocador, etc.) perquè farà de lligam amb l’endemà quan ens el torni (com ha dormit el mocador?)”. “També -alerta- hem de donar sempre garanties que nosaltres estem en el seu espai vital. Per això és molt important que el nen controli tot l’espai de la casa, perquè li dóna seguretat”.

Els malsons tenen a veure amb l’estat anímic de la criatura. “Si ha viscut una situació complicada o està nerviós perquè ha de fer una cosa que li fa por, incorporarà aquests estímuls al son i tindrà malsons”, diu Domènech. En canvi, els terrors nocturns no. Es produeixen “durant la nit amb nens de 3 a 5 anys i no hi ha cap component emocional, és una reacció fisiològica”. “Dura pocs minuts, però ploren i criden fort. Els pares han de mirar que el nen no es faci mal, però no se l’ha de despertar perquè està profundament adormit i l’endemà no recordarà res”.

Com a pares o educadors, ¿què no s’ha de fer davant la por d’una criatura? “No s’han de fer mai bromes pesades, ni donar ensurts sabent que aquell nen és poruc, enriure’ns d’ell ni fer-lo sentir un inútil. Seria contraproduent”, subratlla Domènech. En la franja dels 2 als 6 anys, “les criatures mostren una prevenció, que és natural i espontània, davant de les experiències que encara no han viscut: pujar a un tobogan, anar per primer cop a la llar d’infants, etc. En aquesta etapa juga un paper molt important la imaginació i la representació dels personatges, els contes que llegeixen, el que senten dels adults... Encara no tenen la capacitat de discernir entre el que és real i el que és fictici”.

Laura Coll, mestra d’educació infantil, logopeda i experta en educació emocional, aconsella “deixar l’espai necessari perquè l’infant expressi les preocupacions i les pors”. Quan la por es manifesti, és important que se’n parli: escoltar amb atenció i transmet-li confiança, tranquil·litat, afecte i seguretat. No recriminar-li que tingui por ni avergonyir-lo o riure-se’n perquè l’expressi. Hem d’entendre que, per a ell, la por és real. No se li ha de dir “Has de ser valent!”, perquè se sentirà abandonat. “Va bé explicar-li que, de vegades, nosaltres també tenim por. Empatitzar i compartir aquesta experiència amb l’infant l’ajudarà a entendre que és una emoció que tothom sent en certes situacions de la vida”, reflexiona l’educadora.

UN TERMÒMETRE

Coll proposa un seguit de consells pràctics per gestionar la por: “Dibuixar un termòmetre, graduat de l’1 al 10, que mesuri graus de por. Hem de posar exemples de situacions que provoquin por en el nen i marcar en el termòmetre els graus de por corresponents a cada cas”. També suggereix “fer una llista de coses que facin por al nen i després separar les situacions reals (foscor, trons, gossos, separació dels pares, mort, etc.) de les irreals (monstres, bruixes, vampirs, etc.) o buscar fotografies o fer dibuixos de les coses que facin por i posar-les en una capsa”. De tant en tant, es poden revisar junts les pors i, si és el cas, estripar o treure les que es vagin superant. Així mateix, l’experta aconsella una tècnica d’escenificació emotiva: “El nen s’imagina que està ajudant el seu heroi en alguna missió especial” per superar el repte de la por. Com a autora de contes per a la canalla no es pot estar d’aconsellar-ne la lectura. “En els contes s’identifiquen amb els personatges -prínceps, princeses, fades, monstres, animalons, etc.- que senten les mateixes pors que ells, i adonar-se que també a ells els passa i veure com ho solucionen és una bona manera per gestionar la por de manera sana i natural”, conclou Laura Coll.

A cada edat, unes pors

De 0 a 1 any

Els nadons no manifesten el sentiment de la por abans dels 6 mesos, quan comencen a experimentar la por de les altures, dels estranys, dels altres i de la separació de la figura de més vinculació (la mare). El nadó plora davant d’estímuls desconeguts, estranys, sorolls forts, davant la separació, etc.

De 2 a 4 anys

Aquí és on s’inicia l’evolució de les pors. Entren en escena altres estímuls, com la por dels animals, de fer-se mal, de la foscor, de les persones disfressades, de sorolls forts, etc.

De 4 a 6 anys

Hi ha por de la foscor, d’éssers imaginaris (monstres i fantasmes), d’algun personatge del cinema o la televisió, d’estar sol, d’animals, d’elements de la natura com els trons... De 6 a 9 anys Els nens i nenes comencen a tenir la capacitat de diferenciar les representacions internes de la realitat objectiva. Les pors seran més realistes i específiques, desapareixeran els temors d’éssers imaginaris o del món fantàstic. Tenen temors més significatius, com la por del mal físic, de la mort i del ridícul per l’absència d’habilitats escolars i esportives.

De 9 a 12 anys

Apareixen la por dels incendis, de contreure malalties, del divorci dels pares, del fracàs escolar...

stats