"Mai parlo de fills"

Em costa deixar de ser l'individu solitari de quan anava a l'institut, aquell que no es feia amb ningú, que vivia en una guerra constant contra la resta del món. Canviar aquesta mentalitat em va costar. Si per mi fos, no parlaria amb ningú, però tenir fills t'obliga a trencar barreres, t'empeny a ser amable i raonable, a ser més social.

I et molesta?

No, no em queixo. No em queixo de res. Els nostres pares no es queixaven mai, i els nostres avis encara menys. És una actitud que sembla gairebé victoriana, però jo no em queixo mai, i especialment no em queixo de tenir fills. Els nostres pares no donaven per fet que el món els devia alguna cosa. Simplement feien el que havien de fer i punt.

Abans els avis deien: "Hauries de passar una guerra". Ara poden dir: "Hauries de tenir fills".

Ho subscric totalment. A molta gent li convindria tenir fills. Si en tinguessin es deixarien estar de tonteries, sortirien del loop mental de recrear-se en les seves misèries. La teva part ploramiques queda esclafada sota el pes de les obligacions que tens com a pare. Així com abans ens fèiem adults als vint, quan deixàvem de pertànyer a una subcultura o tornàvem de la mili, ara ens hi fem quan som pares. El meu primer dia com a adult va ser el dia que va néixer el meu primer fill.

D'això en parles a la novel·la Eres el mejor, Cienfuegos

Una part important del llibre gira al voltant de l'inventari moral que fa un home quan s'enfronta a la paternitat. Ser pare és un notori alterador de perspectives, de la visió que tens de tu mateix. Hi ha les parts menys benignes de la teva personalitat, com la vanitat, l'egoisme, saltar del vaixell quan et convé... que pateixen una alteració radical. I et surt una espècie d'altruisme instintiu que ens ha de venir directament de les cavernes. Jo no em vaig aturar a reflexionar que havia de ser més bona persona; simplement un dia t'aixeques i veus que això et passa. I és que ser pare és una mena de redempció, ho he pogut veure en molta gent.

Tens gaires amics que siguin pares?

Mai parlo de fills amb els amics, ni amb els que en tenen ni amb els que no en tenen. En parlo amb tu ara com una cosa d'una raresa brutal. Els fills no s'expliquen, els fills es fan. De seguida que algú me'n comença a parlar, desconnecto.

¿Ha canviat la teva feina, ser pare?

La passió no és negociable. Després de tenir fills un ha de continuar fent allò que el feia feliç. Els meus fills m'han canviat la vida, són una de les coses més bones que m'han passat i els poso per davant de tot, però també segueixo fent tot el que feia abans de tenir-los. Potser ara no m'estic tres nits fora de casa i em desperto sota un pont sense pantalons, però segueixo escoltant discos gloriosos, i anant a concerts de música pop, i llegint amb intensitat autors que m'encanten, i trobant-me amb els meus amics per explicar-nos batalletes. Si hagués deixat de fer-ho seria infeliç i, per tant, seria pitjor pare. Això no és bo ni per a tu ni per a ells. Els fills han de tenir un pare tal com és.

En què més has notat una evolució?

Ser pare m'ha tornat més protector i m'ha radicalitzat políticament. Als vint anys era nihilista. Ja tenia un rebuig instintiu cap a l'autoritat, però no em plantejava les coses socialment. Ara veig com m'afecten l'educació o la sanitat. No és el mateix esperar a urgències mitja hora que dues hores. Quan era jove l'autoritat eren els antidisturbis. Ara l'autoritat la veig com una cosa molt pitjor, més malèvola i estructural, dirigida a esclafar sistemàticament les victòries socials dels últims dos segles. I aquesta visió la tinc perquè sóc pare.