L'alè dels pares

Tinc un amic que és molt exigent. Ho és amb la seva feina d'escriure, amb els fills i també amb els seus mestres. L'altre dia em va trucar indignat perquè un dels nens va dur un escrit de la mestra que estava molt mal redactat i ple de faltes. Ell ho va trobar tan greu que va decidir respondre-li. Ho va fer en un sobre tancat que el fill va donar a la dona amb discreció. La mestra, en comptes d'excusar-se, es va sentir ofesa. La resposta, no sé si amb faltes, venia a defensar que preferia inculcar valors als seus alumnes que no pas buscar la perfecció en elements com l'escriptura. El meu amic estava totalment encès amb la defensa de la mestra i, fins i tot, temia represàlies contra el fill. Jo li vaig prometre que ho tractaria en un article, perquè sabem que el debat, de fa anys i governs, gira sobre si la formació del professorat és l'adequada.

Jo, des de dins, i també com a pare, hi veig dos factors preocupants. El primer és aquesta obsessió perquè els docents prioritzem els valors per sobre dels continguts. Som molts els professors que ens queixem en silenci i considerem que als alumnes els valors se'ls han de donar per adquirits. Els mínims del saber estar han de venir de casa. Jo mateix perdo cursos sencers de l'ESO suplicant que aprenguin a seure correctament, que respectin el torn de paraula i treguin el material que necessiten. Cada dia he de batallar pel més bàsic. Pel punt de partida. Després provo sort amb els continguts, que és on sóc bo, perquè he dedicat molts anys a formar-me.

El paper de l'escola

Al meu centre, el despropòsit és d'alguns pares, que deuen pensar que fer-los personetes no els pertoca, que per això hi ha l'escola. Aquest factor lliga amb un segon factor, per mi determinant. Quan entrevisto els pares dels meus alumnes queda demostrat que els que hi estan a sobre, els que es preocupen de veritat, amb fets i no només paraules, tenen fills que rendeixen i assoleixen resultats com a mínim acceptables. Després també tinc pares que ni tan sols els importa recollir les notes trimestrals del fill, perquè només porten el nen per cobrar una ajuda pública i prou. Si algun dia uns pares em retreuen que no sóc un bon professional, probablement al principi em tocarà la moral, però després m'obligarà a treure'm la son de les orelles i oferir el millor de mi mateix, per a benefici de tots.