Inversions educatives i retorn (I)

Ara que ens omplim la boca amb grans paraules, com transparència , responsabilitat , proximitat o participació ciutadana , ens podem imaginar una situació hipotètica en què aquestes paraules no es referissin a un ideal, sinó a una pràctica quotidiana. Els ciutadans serien convocats a votar per internet les diferents partides dels pressupostos del país, ja que hi han de contribuir amb els seus impostos. Apliquem aquesta hipòtesi al món educatiu.

Als ciutadans se'ls farien arribar desglossades les diferents partides del pressupost d'educació i si la meitat més u dels vots emesos les confirmessin, quedarien automàticament aprovades. En cas contrari, caldria modificar-les i tornar-les a presentar. Podem suposar que a les famílies amb fills en edat escolar sempre els semblarien els pressupostos educatius massa restrictius. El problema és que hauríem de convèncer també els contribuents adults sense fills al seu càrrec i les famílies que porten els seus fills a centres privats sense subvencions. Em fa l'efecte que amb aquests darrers no hi tindríem res a fer, així que més val confiar que fossin estadísticament irrellevants i no fessin massa nosa. Però els altres, els adults sense fills al seu càrrec, sí que ens podrien presentar un greu problema, perquè aquí hi ha la gent de la tercera edat, que és un sector social en creixement.

Qüestió de prioritats

Els contribuents de la tercera edat bé podria ser que tinguessin altres prioritats per gastar els seus cèntims. Això no és ciència-ficció. De fet, a Florida ja existeixen ciutats senceres dedicades íntegrament a la gent gran i que no volen gent jove entre els veïns perquè són conscients que les famílies amb fills consumeixen una bona part del pressupost d'un municipi. Aquestes ciutats practiquen obertament el que podem anomenar segregació generacional . El cas més notable és The Villages. El desembre del 2012 comptava amb 92.000 veïns i creix a un ritme sostingut. S'hi venen mensualment al voltant de 200 cases. A The Villages ho tenen molt clar: no s'admeten residents de menys de 19 anys. Si vénen a visitar els avis, se'ls concedeix un permís de residència que no supera als 30 dies per any. Quins arguments podríem donar als residents en una ciutat catalana similar a The Villages perquè es gratessin les butxaques contribuint a les despeses educatives del país?