LAURA PINYOL

Filles del mètode cangur

El contacte pell a pell entre el nadó prematur i la seva mare permet establir els primers vincles afectius. Però, a més, accelera la maduració neurològica de la criatura, millora el seu creixement i desenvolupament i afavoreix l'alletament matern Els beneficis del contacte pell a pell amb la mare (o el pare)

Ningú s'espera tenir un fill abans d'hora. Encara que durant l'embaràs els últims mesos puguin fer-se feixucs i difícils de passar, tothom s'imagina donant a llum un nadó sa i fort, ple de vida, rodanxó i ben rosadet. Un nadó prematur és tot el contrari d'això. És un nen fràgil, menut, de pes molt baix, i amb un aspecte de pell com transparent. Si un nadó a terme ja presenta la necessitat de mantenir-se en el seu hàbitat, és a dir, amb la seva mare i mamar just quan neix, un nadó prematur encara té aquesta necessitat més acusada. El mètode cangur és això, deixar que la mare segueixi sent l'entorn on el prematur creixi.

Què s'entén per un nadó prematur? És un nadó immadur que té incapacitat de mantenir la temperatura corporal, predisposició a infectar-se, tendència a respirar de manera periòdica o fer apnees -és a dir, oblidar-se de respirar-, no té els reflexos necessaris per a la pròpia supervivència com els de succió, i acostuma a presentar intolerància a aliments que no siguin la llet humana. Com més immadur és el prematur més probables i freqüents són aquestes manifestacions.

Fins fa uns anys, el protocol neonatal indicava que el nounat s'havia de separar dels seus pares, posar-lo dins d'una incubadora, amb llum les 24 hores, i ser alimentat via biberó. Passaven setmanes i els pares no rebien el seu fill fins que no era donat d'alta. La tècnica del mètode mare cangur o del pell a pell és el contrari d'aquests principis. Els seus orígens es remunten a Colòmbia l'any 1979, quan els doctors Rey i Martínez, de l'Hospital de San Juan de Dios de Bogotà, van idear un sistema revolucionari d'atenció als prematurs. La falta de mitjans econòmics i la falta d'incubadores feia que la mortalitat en aquests casos fos molt elevada. Així que van pensar de posar els nadons prematurs en contacte pell a pell entre els pits de la seva mare totes les hores del dia: els nadons evolucionaven més de pressa, guanyaven pes i respiraven sense interrupcions; cosa que reduïa, per tant, la mortalitat neonatal.

Els resultats satisfactoris del mètode mare cangur van fer que la tècnica s'estengués ràpidament en altres països, i fos adoptada, també, en països industrialitzats. D'aquesta manera, des de l'any 2002 l'OMS compta amb una guia per a la implementació a tot el món. La seva aplicació pot ser contínua, com a alternativa a la cura intensiva d'una incubadora quan l'equip mèdic creu que el nen està preparat -que s'aplica en països com Suècia i Sud-àfrica-, o intermitent, combinant el contacte pell a pell amb la mare o el pare durant un mínim de dues hores, per compensar l'estrès de treure'l de la incubadora.

Adéu a les nurseries

Maria Padró és infermera adjunta a la direcció de l'àrea de nounats a l'Hospital de Sant Joan de Déu. Té 60 anys i en fa 37 que s'hi dedica. Tota una vida. "Això ha estat una lluita! -diu-, la primera criatura que va fer el pell a pell ha fet 18 anys, però afortunadament ara tothom ho té molt clar que funciona i funciona bé". També explica que s'ha passat de les cures intensives en incubadora al mètode cangur: "Hem trencat amb les nurseriesi les unitats de nounats, on no deixaven entrar ni pares ni mares; a vegades passaven dos mesos i encara no els havien tocat". Precisament, Padró subratlla la importància que el mètode cangur aporta en beneficis als progenitors que "a vegades generen un sentiment de culpa o desconsol, com si els haguessin arrencat els nens abans d'hora". Amb el contacte pell a pell diari augmenta la seva confiança i seguretat de poder tenir cura del seu nadó, perquè "poden fer alguna cosa per millorar la situació dels seus fills i ajudar-los a créixer".

En la mateixa línia, la neonatòloga Marta Camprubí, també de l'Hospital de Sant Joan de Déu, enumera les virtuts del mètode, que qualifica d'"eficaç". "La termoregulació millora, també la respiració, l'alimentació, el pes. S'ha demostrat científicament que millora el creixement i el desenvolupament dels prematurs i ho podem comprovar cada dia". Afegeix, fent-hi especial incidència, que ajuda a "adquirir vincle" entre mare i fill o pare i fill, perquè "no hem d'oblidar que a vegades els prematurs són nens malalts" i l'adopció inicial "d'aquest vincle és bo per a les dues bandes".

Hores en contacte

La Tere Valls tenia un fill, l'Isaac, i esperava una bessonada bivitel·lina per començaments d'abril, però el 5 de febrer va començar a perdre líquid. Se'n va anar a l'Hospital Mútua de Terrassa i la van ingressar sota precepte d'immobilització total; una de les dues bosses estava esquinçada. Però no moure's no va servir per evitar que el dia 8 es posés de part, amb una cesària d'urgències que entre les 18.48 h i les 18.50 h feia néixer la Júlia i l'Ariadna. "Em va assolar una sensació d'incertesa i dubtes: la Júlia pesava 1,350 kg, i l'Ariadna, 1,800 kg. Per sort, no van necessitar oxigen i mentre em cosien me les van posar damunt. Dues caretes molt menudes em miraven i jo no podia parar de plorar". De seguida les van posar en una incubadora. Tot i el dolor de la cesària, la Tere es va alçar i poques hores després era a l'àrea de nounats, alletant. Dotze hores després del naixement, "el cos és tan savi que vaig començar a produir calostre en abundància, que em va durar quasi un mes, per ajudar les meves nenes a viure". Allà mateix li van parlar del pell a pell i ho va començar a fer. "Van començar a guanyar pes molt de pressa, sobretot la Júlia, que era molt menuda, i me les posava totes dues dins d'una samarreta de tirants".

Quan li van donar l'alta de la cesària, arribava a l'hospital al voltant de les 9 del matí i s'hi estava fins a les 7 de la tarda: "M'estava en una cadira que em van habilitar per estar més còmoda". "M'hi vaig passar hores i hores, llegia, descansava, xerrava amb altres mares, i sempre amb aquell parell al damunt amb una sensació com d'alleujament". Van ser-hi cinquanta dies. Cinquanta dies d'alletament exclusivament matern fins que la Júlia va pesar 1,950 kg, i l'Ariadna, 2,800 kg. Avui tenen tres anys i mig i la seva mare respira tranquil·la: "Són dues nenes sanes i fortes, però els han calgut aquests tres anys per tenir la talla que per edat els pertoca".

Llet amb cos i ànima

La interrupció prematura de l'embaràs atura la nutrició via placenta i via empassar-se petites quantitats de líquid amniòtic que ajuden a madurar el sistema digestiu del fetus. Els requeriments nutritius d'un nadó fora de l'úter i la seva immaduresa compliquen l'alimentació que no provingui de la llet de la pròpia mare, perquè els seus intestins són hipersensibles i vulnerables. Per això la llet de les mares de nens prematurs és diferent de la dels nadons nascuts a terme. Perquè s'adapta a les necessitats del seu nadó i té un component protector. El calostre és la primera llet que segrega una dona durant els dies immediatament posteriors al part. La seva composició és diferent de la llet que produeix més endavant perquè té menys greix però més proteïnes, vitamines i minerals, així com un alt contingut en immunoglobulines, que protegeixen d'infeccions, activen plaquetes, i tenen components antiinflamatoris i antiinfecciosos.

Així la lactància no és només la millor manera d'alimentar el prematur sinó una autèntica teràpia. Tot i que els nadons fins a la setmana 32 no són capaços de mamar per si sols, les mares poden contribuir al seu desenvolupament proveint-los llet extreta mecànicament per nodrir-los, que s'administra via sonda gàstrica. El mètode cangur, de contacte i acompanyament del nen, reproduint moviments que coneixia de dins l'úter, com el batec del cor i la posició fetal, faciliten que el nadó pugui aprendre a mamar sol i de manera autosuficient, combinant succió, deglució i respiració. Una àrdua tasca per a nadons que comptaven passar-se encara entre sis i vuit setmanes més dins la panxa de la seva mare.