"Et fan viure amb més intensitat"

Mai no he tingut més pors que ara. Jo pensava que quan et feies gran la por desapareixia, i sí que tens un moment fantàstic als trenta anys, quan res no et fa por, però llavors ets pare i et tornen les pors. Jo pateixo per tot, encara que després mai no passa res.

Què t'han ensenyat, els fills?

Una cosa important: a no pensar en mi. Els escriptors sempre estem capficats en nosaltres mateixos, i els fills són una bona medicina per curar-nos l'egocentrisme, per treure importància a tot. Els fills et fan viure amb més intensitat. Crec que ara sóc més feliç. Ara visc millor qualsevol moment de la meva vida. Per exemple, ara m'han convidat a anar a Granollers, a commemorar el 75è aniversari del bombardeig, i em sento feliç de ser aquí, amb la Carmen, la filla del protagonista de la meva novel·la, Robert Mussche.

Acostumes a fer servir gent real a les teves novel·les.

L'Unai és un dels personatges més importants de Bilbao-New York-Bilbao . Hi apareix amb el seu nom i s'hi explica com ens coneixem, com ens anem relacionant a poc a poc, perquè al començament no em fa gaire cas. Explico el procés d'acostament que es produeix en les famílies reconstituïdes.

Com us coneixeu?

Al final de la novel·la hi ha un poema que ho explica. Dic que ell va néixer sobtadament i amb una pizza, perquè ens vam veure per primer cop en una pizzeria. Quan va llegir el poema li va agradar molt, va plorar. A mi l'Unai m'ha ajudat molt a ser pare.

Parla-me'n.

És curiós, això de ser el segon pare. A la pràctica li faig de pare però el títol el té algú altre. Per a l'Unai això implica que té dues figures paternes que el cuiden. Jo vaig haver d'entendre aquesta situació i vaig haver de deixar que ell se m'acostés, vaig haver-me de fer estimar. Un segon pare s'ha de guanyar l'amor del fill contínuament, mai no el pots donar per descomptat, i a mi això m'agrada. Crec que és una relació més entre iguals, més lliure. Qui sap si, d'aquí uns anys, el meu fill no biològic serà amb qui m'entenc millor. Vés a saber. M'interessa molt com es creen aquests vincles entre pares i fills no biològics. A El que mou el món explico la història real de la Karmentxu, una nena de Bilbao que és enviada a Bèlgica i el Robert l'acull i la tracta com si fos la seva filla. He patit força escrivint la novel·la i pensant com els pares es van separar dels fills, com els van fer pujar a un vaixell i els van deixar marxar.

Tu ho hauries pogut fer?

Crec que no, però cal estar en el moment, maig del 37, quan es bombardejava Bilbao contínuament. Era una ciutat assetjada. Només s'hi podia entrar o sortir per mar. Cal posar-se a la pell d'aquells pares per entendre com va ser possible que decidissin una cosa tan dura com és separar-se dels fills. Pensa que en dos mesos van sortir del país 20.000 nens, i molts ja no van tornar.

Per què?

Acabada la guerra, molts van creure que estarien millor amb les seves noves famílies que no pas tornant a casa, en un país destrossat. També es van donar casos de nens que van tornar a casa i que després van marxar un altre cop per quedar-se definitivament amb els pares adoptius. Devia ser molt dur, dur per a tothom.

¿Hi apareixen els teus fills, en aquesta última novel·la?

Sí, pensava en l'Arane, perquè la filla del Robert també té dos anys quan acaba la guerra a Europa. Al seu pare l'han tancat en un camp de concentració i cada dia, amb la mare, van a l'estació a esperar l'arribada dels trens que duen els presoners alliberats. És una escena força emotiva. La petita no coneix el seu pare i, quan veu un desconegut que podria ser ell, s'hi abraça i li diu papà.