Què ha canviat en l'educació? Doncs que ara tot entra en el terreny del litigi, o sigui que si una acció és o no encertada sempre es pot posar en dubte. Abans hi havia unes maneres de fer que tothom seguia. Alguns se les saltaven, però eren només la quota necessària de transgressors. La gent creia en un Déu, es casava -amb algú de l'altre sexe- i procurava tenir una feina per a tota la vida. Les vel·leïtats eren escasses i, per consegüent, els límits per on s'havia de conduir la vida quedaven ben marcats. Hi havia límits, i tant si n'hi havia! Si algú se'ls saltava, acostumava a fer-ho de nit, tan allunyat com podia dels focus. No parlem del paleocè; parlem d'un abans que no va gaire més enllà d'unes desenes d'anys. La postmodernitat, la globalització o aneu a saber què ho ha capgirat tot. Ara el terra tremola sota els peus, ja que ni Déu s'ha salvat dels desplaçaments mentals que hem sofert.
Com que no hi ha res preestablert, toca decidir. Es pot decidir la religió, la manera d'aparellar-se o de desaparellar-se, i fins i tot es podia -quan n'hi havia- decidir un canvi de feina en el moment més inesperat. Si les coses són així, els límits es desdibuixen. Per això moltes famílies ens plantegen: on són els límits?
Nosaltres responem que no és que no n'hi hagi, que si pensem en l'educació la possibilitat de decidir ens fa veure dues qüestions que no són banals. La primera és saber llegir la situació que la vida ens posa al davant; la segona és llegir-nos emocionalment per dins. Amb altres paraules: no es pot fer sempre el que es vol, ni es pot voler tot el que es pot fer. No és que tinguem nostàlgia de la norma. Senzillament volem apuntar que avui, quan parlem d'educació, farem bé de pensar en la lectura que requereix cada decisió presa. Aquesta lectura, com cap altra, no resol res, però ofereix un coixí per prendre les decisions passades pel son que requereix aquest viure litigiós.
