Contra els llibres socialitzats
El meu vessant d'escriptor em fa defensar a ultrança que els alumnes comprin i disposin dels seus propis llibres. Com a docent entenc les dificultats econòmiques que passen moltes famílies, fins al punt que es fa impossible costejar la despesa en material escolar. Les famílies, tradicionalment, sempre han considerat els llibres escandalosament cars. Ho puc entendre amb els llibres de text del setembre, però que comprar una novel·leta per trimestre a vuit o nou euros sigui un problema, a mi m'encén. Em demostra que no valoren el que obtenen, potser per ignorància o perquè mai no han experimentat les possibilitats incalculables de tenir una lleixa amb objectes llegibles i que, a més, t'expliquen coses.
Les editorials i els escriptors tenen tot el dret a poder viure d'aquest meravellós ofici. Per desgràcia, en aquest país tenen un futur magre. Les editorials ja fa un parell d'anys que estan nervioses. Les vendes han baixat molt, també amb els llibres juvenils, que fins ara eren un negoci que no depenia només de Sant Jordi, i que gràcies a escoles i instituts anaven fent. Potser cal més pedagogia, però els pares estan poc avesats a regalar llibres als fills i encara menys a regalar-se'ls.
Amb la crisi, noves solucions
Davant la crisi i el poc valor que li troben les famílies, molts instituts han aplicat el mètode del llibre socialitzat. Consisteix a comprar un exemplar per alumne de les lectures que ha triat el professor. Als alumnes que han pagat la quota de material se'ls en deixa un perquè el llegeixin a l'aula -normalment no els poden dur a casa-. A canvi, quan l'hagin acabat l'hauran de tornar perquè és propietat de l'institut. I així, diuen, s'amortitza la compra. I ensorren una mica més el sector editorial.
Per a mi és molt important que els adolescents comencin a formar la seva biblioteca personal. Potser algunes novel·les no les tornaran a llegir mai més, però mentre aquell objecte s'estigui a casa voldrà dir que se li dóna un valor, encara que només sigui estètic. Hem perdut l'amor per l'objecte i la col·lecció, que també ha afectat els discos i les pel·lícules. És cert que ho podem tenir igualment en format digital, que només ocupen espai en un disc dur i que als pisos ja no hi cap res més, però els ordinadors, les tauletes i els mòbils un dia s'espatllen, i llavors potser ens quedarem en blanc.
