T.G.

Consentir els fills en excés. Per què passa? Consentir, sobreprotegir, educar, quin és el camí?

Tot sovint els verbs ‘sobreprotegir’ i ‘consentir’ van associats a ‘mimar’. Però no sempre mimar és negatiu. Quin és el límit que cada família fixa sobre què vol dir criar, mimar o consentir?

Consentir els fills  En excés. Per què passa? Consentir, sobreprotegir, educar.  quin és el camí? / DAVID BORRAT Zoom

Segons la pedagoga Conxi Reig:

S’observa la sobreprotecció en pares a qui els ha sigut dificultós tenir el fill, que han fet molts esforços per tenir-lo, que han estat temps desitjant-lo i han trigat molt temps i esforços perquè naixés.

També es veu molt en pares que intenten suplir carències que consideren que haurien de rebre i senten que no reben els seus fills suficientment de part seva. Aquestes carències poden ser de passar temps amb ells, de falta de diàleg, de poc contacte físic...

Quines conseqüències pot tenir per a la criatura?

La criatura en surt beneficiada a molt curt termini, obté alguna cosa que en un primer moment la satisfà i de la qual pot gaudir. Però cal plantejar-se si el benefici es manté a mitjà o llarg termini.

Com que parlem de sobreprotecció o consentiment ens estem referint al fet que aquesta actitud es porta a terme en excés i això pot desorientar-la. De quina manera? Les criatures no entenen per què s’exerceix aquest excés, perquè no es tracta d’una recompensa ni tampoc d’un mèrit.

La pitjor conseqüència és que pot dificultar que la criatura creixi sentint-se forta i segura d’ella mateixa.

En el debat entre consentir o sobreprotegir, primer cal fer alguns aclariments lèxics amb el diccionari a la mà. Tots dos verbs recullen l’accepció del verb castellà mimar, que en català, en rigor, vol dir només “imitar, fer mim”. Però el nivell d’utilització popular de la paraula ha dut diversos mitjans de comunicació, com l’ARA, a acceptar el significat original castellà de mimar. En tot cas, tant mimar com, especialment, consentir i sobreprotegir tenen connotació negativa.

Per tant, el perfil d’una criatura consentida i sobreprotegida no queda benparat. Esclar. “Com que mai no se li ha dit que no, en un futur serà un candidat a presentar quadres de frustració, que se li apareixeran tan bon punt la vida li comenci a donar més d’un revés”, afirma el pedagog Xavier Ureta. “I serà una criatura sense iniciativa ni autonomia”. Tant a l’escola com amb els amics, no tindrà “creativitat, originalitat o responsabilitat”, o en tindrà poca.

Darrere un perfil tan galdós, ¿quin tipus de pares o família hi ha? 1) No senten confiança per la criatura. “La desconfiança de la família envers l’infant és directament proporcional a la inseguretat que els genera”. 2) Perceben perills constantment, i els transmeten als infants. 3) Acostumen a tenir un sol fill o dos i, per tant, senten els fills com si hi hagués una arrel de possessió. “Abans, quan les famílies eren de quatre o cinc germans, no hi havia gaire temps per a la sobreprotecció”, opina Ureta.

Per a aquest segon perfil, poc galdós també, el pedagog recorda dues reflexions que havia fet Rousseau sobre l’educació de la infància i que, malgrat que poden semblar allunyades en el temps, encara avui donen pistes de quin hauria de ser el context aconsellable. “D’aquest pensador han begut la gran majoria dels corrents pedagògics dels últims dos segles”, afirma Xavier Ureta. Les reflexions són:

1) Ha de propiciar l’experimentació i el descobriment aprofitant els instints naturals del nen, que anirà aprenent les lleis de la natura. Per això és important que hi estigui en contacte.

2) L’aprenentatge s’ha de donar per assaig-error.

Mentrestant, a Girona, tenim les tres protagonistes de la foto del reportatge: Laura Mercadé, l’Ona (a punt de fer els 4 anys) i la Jana (a punt de fer-ne 1). La mare assegura que sovint sent a dir que ella “mima” les seves filles. “M’han dit que mimo les meves filles perquè els dono pit”; l’Ona va fer pit fins als 18 mesos, i té previst fer el mateix amb la Jana. “També hi ha gent que considera que estem mimant les nostres filles perquè fem co-llit o perquè les portem amb la motxilla o en braços en comptes del cotxet (cap de les dues ha volgut el cotxet). Al final, considero que aquestes coses són opcions de vida que fas i jo no veig que siguin el mateix que mimar”.

De fet, continua explicant Laura Mercadé, el verb mimar està massa estigmatitzat. “Per a mi, mimar és donar carinyo i estimar, i d’això no se’n dona massa mai”. “En canvi, quan la gent diu que mimo massa, ho relaciona amb el fet de consentir massa. Però per les coses que m’ho diuen, no ho comparteixo”, afirma. Segons la Laura, de vegades quan li diuen que les mima massa, ella els acaba dient que sí, bàsicament perquè té les idees molt clares, i per tant, no perd “el temps a intentar fer entendre les opcions que ha escollit per educar les filles”.

Seguint aquest fil, la mare de les criatures opina que ella ha acabat reproduint el model viscut a casa seva a l’hora d’educar i relacionar-se amb les filles. “No en tots els aspectes, perquè la meva mare no va poder fer baixa de maternitat, mentre que jo sí que l’he feta i fins i tot l’he allargada amb un mes d’excedència per estar-hi més temps”.

‘MIMAR’: CUIDAR O CONSENTIR?

El pedagog Vicenç Arnaiz recupera el significat de mimar referit a un infant consentit, a qui se li permet fer tot el que demana i se li admeten també “tota mena de conductes i actituds”. Consegüentment, “és un infant que exigeix molt als altres i alhora suporta poc les dificultats”. Arnaiz assenyala sobretot qui hi ha darrere d’una criatura mimada: “Un adult dèbil, que el protegeix massa i li ho aplana tot, que li evita esforços”.

En canvi, la pedagoga Conxi Reig i Sansó declara que li agrada la paraula mimar en el sentit de cuidar : “Perquè quan la fem servir per a la canalla i per als pares denota tendresa”. Malgrat que reconeix que el verb també es fa servir amb la connotació de consentir o sobreprotegir. Quan és així, quan la família consent la criatura, es reconeix de seguida. I la pedagoga argumenta fins a sis maneres de fer pròpies: 1) Físicament són darrere el fill i li porten les coses; 2) Utilitzen el plural en comptes del singular tot i referir-se a qüestions de la criatura: “Què li direm a la professora?”; 3) Defensen els seus fills davant d’altres pares o fins i tot davant d’altres criatures; 4) Recullen els nens de terra de seguida si cauen, encara que no es facin res; 5) En l’alimentació preval el que agrada al fill per sobre del que li convé; 6) I el que pot tenir més conseqüències: no els posen límits.

I si observem l’actitud de les criatures, sabrem que “és consentida per unes maneres d’actuar”: 1) Són fills que esperen que els pares els solucionin les necessitats, fins i tot en els seus conflictes; 2) Es mostren poc empàtics amb els pares. De fet, amb el temps s’hi mostren cada vegada més exigents perquè res els ha demostrat que la relació hagi de ser d’una altra manera.

Fet i fet, segons la pedagoga Conxi Reig, educar no hauria de ser tan difícil si es fes servir el sentit comú. “És la millor recepta perquè creixin amb amor i seguretat”, conclou.