Conflictes i resolucions a escena

L’escenoteràpia és una modalitat de psicoteràpia col·lectiva que utilitza la improvisació escènica amb una finalitat diagnòstica, terapèutica i preventiva. Es va crear el 1973, com una forma d’ajuda dirigida, sobretot, a nens i adolescents del Centre Mèdic Psicològic de la Fundació Vidal i Barraquer de Barcelona. De mica en mica, va anar agafant cos a través de contactes amb altres disciplines com el teatre i l’expressió corporal. Les investigacions i l’experiència acumulada han permès que aquesta modalitat terapèutica ampliés les indicacions, com l’edat i els diagnòstics clínics, i els àmbits d’aplicació, que poden ser sanitaris, educatius o psicosocials.

Així ho ha recollit Víctor Cabré, doctor en psicologia, professor de la Universitat Ramon Llull i director de l’àrea de docència a la Fundació Vidal i Barraquer, en el llibre Escenoterapia. Aplicaciones clínicas y educativas, publicat per l’editorial Herder en la col·lecció de salut mental dirigida per la Fundació.

L’escenoteràpia es basa en la interrelació entre joc, psicoteràpia i teatre. La tècnica busca crear un “espai facilitador” perquè el conflicte, per exemple, pugui sortir a la llum. Perquè això passi cal que els membres que integren el grup juguin dramatitzant situacions o inventant-se històries per representar uns papers que no estan conscientment o intencionadament relacionats amb els seus propis problemes. Podríem dir que l’escenoteràpia facilita l’expressió dramatitzada d’emocions, sentiments i fantasies que no poden ser expressats verbalment però, en canvi, “a través d’un personatge resulta més fàcil expressar què desitgem o què temem”, explica Cabré.

Facilitar les relacions

Per a què es fa servir? Està indicada per a persones amb dificultats de relació, inhibicions comunicatives i bloquejos emocionals. La tècnica va començar a desenvolupar-se perquè hi havia escoles que, “preocupades pel comportament d’alguns adolescents molt agressius o molt inhibits”, van demanar assessorament a la Fundació. Des de llavors, el grup de recerca de la Fundació Vidal i Barraquer ha investigat els motius pels quals “l’activitat era útil” i s’ha presentat en nombrosos congressos de psicologia i revistes especialitzades.

Llenguatge no verbal

Els sentiments, els estats d’ànim i les actituds es transmeten amb llenguatge no verbal: gestos i expressions que acompanyen allò que diem i reforcen la nostra comunicació. Recórrer a aquesta gestualitat més espontània, impulsiva o, fins i tot, visceral és el que intenta fer l’escenoteràpia quan treballa amb nens o adolescents. Això passa perquè la dramatització i el treball en grup són dos aspectes fonamentals d’aquesta tècnica.

L’assumpció de rols -amb trets característics que no són necessàriament propis de l’individu que els representa- permet actuar el jove “com si fos” el personatge, matisant l’ansietat i fent servir la creativitat per abordar conflictes. El grup, d’altra banda, permet que la dinàmica posi en joc relacions com la rivalitat, el lideratge, la projecció o la identificació.

L’activitat es fa en un grup d’entre sis i deu persones, nois i noies, que no hagin tingut prèviament relació entre ells, agrupats en edats similars, durant una hora i un dia a la setmana. Els elements d’escena acostumen a ser cadires i taules, que serviran per a tot el que la seva imaginació sigui capaç de construir. Una parella d’escenoterapeutes dirigeix el grup (però cada un dels participants fa un seguiment amb un altre terapeuta que no és present a la sessió) i l’esquema acostuma a ser: preparació de l’argument (entre tots) i papers per representar (que caldrà repartir-se); representació, que el grup pot donar per acabada en qualsevol moment i no compta amb la intervenció dels professionals, i fase de comentaris. “Hem d’anar molt en compte -comenta Cabré- a l’hora de crear unes condicions òptimes de seguretat, sense perjudicis, de contenció, de llibertat d’expressió o de temps, que els permetin expressar-se i aprendre”.

Com un mirall

I és que a través dels personatges és més fàcil observar maneres de fer o “actituds” d’algunes persones que tenen dificultats de relació perquè són “molt tímides, o dependents, agressives, intolerants o manipuladores” i “reconèixer característiques que costa reconèixer com a pròpies”. Per exemple, ens expliquen el cas d’una nena de dotze anys que tenia controlades un petit grup d’amigues i “mitjançant un personatge de princesa o de líder d’un grup musical” va adonar-se que podia rebre molt més afecte si “interpretava personatges més generosos que competitius, més col·laboradors que dictadors”. O el cas d’un jove de 19 anys que, convençut que els seus amics el rebutjaven, va descobrir en un grup d’escenoteràpia que “construïa rols molt menyspreadors”, segons els comentaris que va rebre dels seus companys de grup. Així, “va poder adonar-se d’una característica pròpia que desconeixia”.

Les conclusions dels anys d’experiència han fet possible, precisament, que la Fundació Vidal i Barraquer posés en marxa un postgrau en escenoteràpia vinculat a la Universitat Ramon Llull o que el primer estudi sobre el mètode ( Escenoterapia. Dramatización terapéutica en grupo ) es traduís a l’anglès per l’interès de professionals i estudiants del món anglosaxó. I és que el teatre pot ser una eina molt efectiva per millorar actituds.