XAVIER TEDÓ

Català a La Bressola. El nord que no perd el sud

Català a La Bressola
 El nord que no perd el sud / FOTO: LA BRESSOLA Zoom

"Soyez propres, parlez français ". Aquesta inscripció reclamant als alumnes que fossin nets i parlessin francès -i que avui dia encara es pot llegir a les parets de l'antiga escola d'Aiguatèbia (Conflent)- és el testimoni més cru de la persecució que ha patit el català, però també el bretó, l'occità, el basc i l'alemany des de la Revolució Francesa, quan només una quarta part de la població de tot el territori parlava francès. La repressió lingüística començava a l'aula i seguia al pati. Allà, el mestre donava una penyora a l'alumne que enxampava parlant català i ell havia de pescar un altre company parlant català per passar-li la penyora i així no ser castigat. Aquesta ofensiva va fer arrelar entre la societat nord-catalana un sentiment d'autoodi que consistia a creure que la seva llengua no era res més que un parlar de gent inculta i sense educació que va provocar que, cap a mitjans del segle XX, es trenqués la transmissió generacional i a casa els pares deixessin de parlar als seus fills en català per fer-ho en francès.

La Bressola ha estat treballant des del 1976, quan va fundar l'escola Sant Galdric de Perpinyà, perquè la flama de la llengua es mantingui encesa en un context totalment advers. Tot i que a petita escala, la iniciativa ha resultat un èxit. A La Bressola de Prada, quan es va obrir el primer curs al mes de setembre del 1989, cap dels nou alumnes parlava català, però cinc mesos més tard el grup ja es comunicava en aquesta llengua al pati. Com remarca la directora de La Bressola, Eva Bertrana, la clau és "el sistema d'immersió, que supera amb escreix el del Principat". "Exceptuant les sis hores de francès, tot es fa en català. També el pati, i tot el personal és catalanoparlant per evitar que es passin al francès, perquè la seva vida transcorre en aquesta llengua quan no són a l'escola". Menys del 5% dels 762 alumnes que són actualment a les sis escoles de primària i a l'institut parlaven català abans d'entrar-hi. Alguns nens en saben una mica perquè els pares -més que les mares- els hi diuen algunes paraules en català. "Als anys 50 i 60 estava molt mal vist parlar català i les famílies ensenyaven francès a les seves filles perquè es casessin amb parisencs, però no als fills perquè com que eren els minyons que heretaven les terres no els calia aprendre'l", remarca Bertrana, que sentencia: "Patim aquesta generació perduda".

Afortunadament el context ha canviat. "Ara no hi ha hostilitat envers el català, al principi de La Bressola sí que n'hi havia perquè el català no gaudia de prestigi de resultes de la dictadura i aquí el parlaven els pagesos i els gitanos del barri de Sant Jaume de Perpinyà. Ara, en canvi, es veu com una llengua amb pes econòmic i cultural, s'ha fet un gir i parlar-lo resulta progressista i fins i tot esnob". Més de la meitat de les famílies que decideixen portar els seus fills a La Bressola ho fan amb la voluntat de recuperar la llengua: "Els que ho fan perquè queda bé no són més d'un 10%, d'altres, per proximitat, i un altre percentatge important són francesos que vénen a viure aquí i s'adonen que hi ha una cultura diferent i volen que els seus fills s'hi integrin".

Vies de transmissió

Quan s'obre una escola, no es fa amb tots els cursos, sinó que es comença al parvulari amb mainada d'entre dos i quatre anys i amb un màxim de deu alumnes per garantir una socialització efectiva en català. El teatre, les cançons, els contes, la plàstica o la motricitat són els mitjans que s'utilitzen com a metodologia educativa per mantenir la motivació de la canalla a expressar-se en la llengua pròpia. Que els mestres juguin amb ells a l'hora del pati resulta essencial per anticipar-se a les necessitats verbals que puguin tenir i que no es passin al francès. La mediació en els conflictes que tenen lloc a l'esbarjo serveix perquè els nens repeteixin el que no es pot fer de manera espontània en català gràcies a la presència permanent dels docents, que els recorden que no es pot "tustar" o "pitjar" un company. El mestre, però, no pot ser a tot arreu i els alumnes que més bé el parlen assumeixen també aquesta responsabilitat i el transmeten als alumnes que més ho requereixen.

El començament del segon curs amb nous alumnes sempre comporta dificultats. A més, durant les vacances d'estiu els qui ja eren a La Bressola no han fet servir el català. Això obliga a començar el curs en dues etapes i que aquests últims siguin els primers a incorporar-se perquè durant dos dies recuperin el nivell que tenien al juny. Ells seran també els encarregats d'acollir els nous alumnes, que sempre seran més petits, i responsabilitzar-se de la seva integració lingüística deixant en un segon pla la tasca del mestre. Que cada infant treballi al seu ritme, que l'adult no sigui l'únic model que té per aprendre, que es formi un grup més semblant al que es troben en el seu dia a dia amb gent de diferents edats són aspectes que diferencien La Bressola de la majoria d'escoles. I és que la verticalitat constitueix un estímul per créixer per als petits, però també per als alumnes més grans. Aquest model educatiu explica que la demanda per accedir a les seves escoles no deixi d'augmentar.

Sense Bressola

Tot i que cada cop més famílies mostren el seu interès a inscriure els seus fills a La Bressola, aquest curs s'ha hagut de tancar l'única escola que hi havia a l'Alta Cerdanya. El sistema d'immersió fa que l'estat francès no englobi La Bressola en l'ensenyament públic i que els pares hagin de pagar en funció de la seva renda econòmica. París es limita a pagar des del 1995 els mestres quan el centre arriba als cinc anys de vida i mentrestant La Bressola s'ha d'autofinançar i fer front a la resta de despeses que corren a càrrec seu, com el sou de les mainaderes, del personal administratiu i de neteja o el lloguer de l'espai quan els ajuntaments no el cedeixen. La directora de La Bressola fa anys que exigeix al ministeri d'Educació, juntament amb la resta d'escoles basques, bretones i occitanes, que es redueixi a un any de garantia perquè "els 37 anys que fa que estem en funcionament ens avalen". Amb la de Càldegues, el govern francès va ampliar el termini a deu anys perquè era molt petita, un fet que ha provocat el seu tancament perquè la Generalitat ha retallat dràsticament les ajudes. Aleix Andreu, president dels Amics de la Bressola, que recull diners per al seu manteniment, deixa clar que "sense les subvencions de la Generalitat no podria sobreviure La Bressola perquè les institucions franceses hi aporten poc". La crisi ha provocat que el govern català hagi reduït l'aportació i també s'han reduït els diners d'empreses privades que rebia la Fundació Bressola. Malgrat aquest panorama, el president de l'entitat es mostra optimista amb el futur de La Bressola: "Ara estem fent més socis que mai i la societat civil està posant tota la carn a la graella".