“Cal combinar afecte i mà ferma”

Teresa Solana és escriptora, traductora i mare de la Clàudia, d’onze anys. Viuen a Oxford. Autora de novel·la negra, presenta la sèrie ‘Super Nyaps’ (Estrella Polar), una col·lecció sobre les aventures de dos amics que viatgen per l’Univers seguint la gira del grup de rock dels pares

Vaig ser mare als quaranta-un i abans de tenir la meva filla em vaig posar a llegir llibres, però ho vaig deixar. Massa teories. Llavors vaig començar a fer una cosa curiosa, vaig començar a mirar documentals de primats.

Què dius! Explica-m’ho.

Sí, mirava els documentals i observava la relació que tenien els primats amb les cries, i em va semblar que és molt afectuosa, perquè es passen el dia amb la cria enganxada. Però al mateix temps, quan convé, la mare clava un clatellot al petit. I aquesta combinació d’afecte i mà ferma és el que he intentat aplicar, però intuïtivament, no seguint cap pla ni teoria.

Què més has descobert, sent mare?

Una cosa que he vist és que els nens es porten malament quan s’avorreixen. Sovint ens sembla que estem amb ells quan, realment, el que estem fent són coses. Estar amb el teu fill vol dir que potser hauràs de fer una partida de Monopoly, encara que no en tinguis ganes.

Uf, sí! Per què han de ser tan llargues aquestes partides?

De fet, ser mare ha resultat més fàcil del que em pensava.

Què creus que ho ha fet tan fàcil?

Segurament ha sigut gràcies a la meva maduresa, perquè em mirava la vida d’una altra manera. Vaig tenir la meva filla amb quaranta-un anys, és a dir, en una època en què et sents més assossegada. Per tant, no vaig patir la por que deuen sentir les mares més joves. Per a mi va resultar fàcil. A més, també he tingut sort amb el pare de la Clàudia, que és anglès i és flegmàtic. S’ho sol mirar tot des d’una certa distància. Això també hi ajuda.

Com eduquen els anglesos?

Patint menys. De veritat que intenten no patir tant, perquè la gran majoria de cops acabes veient que el patiment és inútil, que no passa res. A mi em van educar en el patiment i en aquesta idea de voler protegir molt els fills, perquè no els passi res. De sempre estar pensant en el que pot passar i que tot és un patir. Quan era jove no em deixaven fer moltes coses, i de fet vaig marxar de casa als dinou anys. Ara és una altra època, tot és molt diferent. Trobo que cal ser pare de manera més relaxada, més tranquil·la.

Fa uns mesos us vau instal·lar a Anglaterra. Què ha sigut el més dur per a la teva filla?

El pitjor ha sigut deixar els seus amics a Barcelona. Sort que ara, amb internet, és molt fàcil mantenir el contacte i cada dia parlen per xat.

¿Et preocupava la seva adaptació?

Relativament, perquè a Oxford hi havíem anat sovint i jo sóc una entusiasta de la vida anglesa. Estava convençuda que s’hi adaptaria bé i ràpid. Era qüestió de fer-li veure les coses positives. Per exemple, una cosa que ha guanyat és que ara viu al costat del camp. Pot anar molt en bici, i això és un luxe. També em preocupava el tema de l’anglès i l’adaptació a l’escola, perquè va a un centre públic.

I com ha anat?

Molt bé. Una de les diferències respecte a Catalunya és que a Anglaterra hi ha menys burocràcia per a tot. Ells no parteixen de la base que els enganyes i no t’obliguen a presentar documents i més documents. Tot resulta més fàcil. Anar al metge també. Tot funciona millor, i no hi té res a veure que estigui casada amb un anglès. I a l’escola es nota que inverteixen recursos en educació. Per exemple, la meva filla té un professor de suport. A Catalunya el sistema no s’enfonsa en bona part perquè els mestres són molt bons.

Et veig satisfeta.

Jo estava contenta amb l’escola que tenia aquí. A més, penso que si la meva filla s’ha adaptat tan bé a una escola anglesa és per la feina excel·lent que han fet els seus mestres catalans. Gràcies.