Pels estudis, per les tasques domèstiques, per les sortides nocturnes i per la manera de contestar. Els principals motius de baralla entre els pares espanyols i els seus fills adolescents es resumeixen en aquests quatre ítems. Així es dedueix de l'informe Pares i fills en l'Espanya actual ,del catedràtic de sociologia de la Universitat Autònoma de Madrid Gerado Meil per a la Fundació La Caixa, un dels pocs estudis que analitza l'evolució del model tradicional de família a l'Estat i que avui, 6 anys després de la seva publicació, segueix mantenint-se vigent i presentant-se com a referent per comprendre les relacions afectives i de poder entre progenitors i fills. I així ho confirmen també la psicòloga especialitzada en conducta infantil i adolescent d'APAI Atención Psicológica, Ana Borja, i la seva col·lega de professió Alicia Pérez, directora de la Clínica de Psicologia López de Fez, dues expertes en contacte continu amb pares i joves que, després d'intentar solucionar sense èxit les seves divergències familiars, acudeixen a elles buscant ajuda i mediació.
"Les baralles entre pares i fills estan molt estandarditzades i se solen centrar en les llibertats i obligacions del menor", indica Borja des de la seva consulta de València. Unes responsabilitats que, en el món adolescent, es tradueixen a mantenir neta i ordenada l'habitació, parar i desparar taula, fer els deures, estudiar i tornar a casa a l'hora estipulada i que, segons aquesta psicòloga, haurien d'introduir-se en el si familiar des de la infància i de manera proporcional a l'edat del nen. "Si des que tinc 6 o 7 anys vaig assumint obligacions a dins de casa, serà més fàcil que aquesta actitud responsable perduri en l'adolescència. Però si sempre m'ho han fet tot, perquè era més ràpid o perquè em veien molt petit, resultarà més difícil que les assumeixi com a normals als 13 anys".
De la mateixa opinió és Alicia Pérez, que estableix el mateix protocol d'actuació per a les obligacions domèstiques que per a les escolars i recorda que, en els últims anys de l'ESO i en el batxillerat, és quan es comencen a registrar els primers indicis de fracàs escolar i quan la falta d'organització i disciplina acadèmica es fa evident.
Comunicar amb afecte
Però perquè el nen assumeixi des de ben petit aquestes i altres normes i límits i ho faci de manera saludable i enriquidora és necessari que es transmetin sempre des de l'afecte i, com indica la directora de l'Instituto Valenciano de Pedagogía Creativa, Mar Sánchez Marchori, "a partir de tècniques com l'acompanyament, la guia física i les abraçades i les mirades de complicitat després d'una conducta correcta". I no només això: és imprescindible que aquesta dinàmica es mantingui durant l'adolescència, incentivant la comunicació amb els fills i creant espais on les tensions que es puguin generar en el dia a dia -independentment de la seva intensitat o rellevància- deixin lloc al diàleg i a l'harmonia. Per què? Perquè és, justament, en l'etapa que va dels 11 als 19 anys quan el jove es descobreix com a ser independent, comença a definir la seva identitat i ho fa, la major part de les vegades, enfrontant-se als que fins a aquest moment eren el seu model a seguir, els seus pares, i buscant l'acceptació del seu grup d'iguals i nou referent, els amics. Un canvi de rols que si no es gestiona correctament, és a dir, a través de l'escolta atenta, de les emocions i del respecte, pot crear murs cada vegada més alts i indestructibles entre pares i fills.
"En la mesura que els nostres fills se sentin entesos, valorats i benvolguts tindran més present l'opinió dels pares i buscaran menys la del grup d'iguals, que, com que té menys experiència, serà de menys qualitat que la que puguem aportar nosaltres", explica la directora de la Clínica de Psicologia López de Fez de València. I què significa exactament entendre ? Doncs que els pares, encara que creguin que els seus fills no tenen la raó, han de permetre que exposin els seus arguments i han de ser capaços de posar-se en el seu lloc, evitant la desqualificació i potenciant la negociació. "És molt important que ens posem en el lloc dels nostres fills, encara que ens resulti difícil. I, sobretot, és molt important que no establim lluites de poder, perquè ells sempre arriscaran més que nosaltres", conclou la psicòloga Ana Borja.
