"Què, no us animeu a buscar la parelleta?" No, no penso entrar en el grau suprem de mala educació que comporta aquesta frase. I no hi penso entrar perquè si ho faig em retiren el carnet d'articulista de per vida. De fet, sóc conscient que no som els únics que la patim, que els adults en edat fèrtil que encara no tenen descendència també són víctimes d'aquesta plaga de pesats, aquests energúmens als quals mai no els passa pel cap que el seu interlocutor potser fa sis anys que ho intenta i no se'n surt o senzillament no en té ganes i està fart que es fiquin en un aspecte tan privat de la seva vida. No, del que volia parlar jo és de la frase que arriba després, aquella que diu allò de "Pobret, que no ho veieu que necessita un germanet?" Aquesta, aquesta és la que em treu la mala llet de la primera pregunta i em fa escapar el riure. I és que quan me la diuen no puc evitar mirar el meu nen, aquest pobret infant que té cada dia de cada setmana els seus progenitors a total disposició, que un cop sopat fa mimitos amb la mama al sofà, que se'n va a l'habitació a collibè de son pare, rep displicentment els "petons de pessigolles" al coll abans de tancar els ulls i que, a mitjanit, si li ve de gust, es cola entre els nostres llençols amb premeditació, nocturnitat i traïdoria. Que voleu que us digui... molt, el que es diu molt traumatitzat per ser fill únic no el veig. Ves que no sigui perquè sóc son pare i tinc un pa a cada ull.
Ara bé, també sóc conscient que un germà li aniria de conya en aspectes tan importants de la vida com són barallar-se i fer el gamarús. Per això, des de ben petit, potser per mala consciència, m'he encarregat que no noti aquesta mancança a base de ser el seu còmplice de corredisses, partits de futbol-passadís, jocs d'amagar i altres trapelleries que prefereixo no explicitar no fos cas que em senti la seva mare. Què voleu que us digui, potser sóc tan criatura com ell, però aquest rol gaire sacrifici no m'ha suposat, a part d'algun trep al cap o un gerro trencat. No, només tinc un problema amb aquesta doble funció de pare i company de jocs: que quan he de canviar de rol i posar-me seriós, la meva credibilitat és la mateixa que la d'un ministre parlant de lluitar contra la corrupció. No sé, hi ha alguna cosa que no faig bé del tot i ho he d'esbrinar. Hi pensaré ara, mentre fem la gran final de pipis creuats a la tassa del vàter. Segur que m'inspiro.
