Fa temps un amic ens preguntava si Aristòtil era de ciències o de lletres. La qüestió és enginyosa, però no és pertinent. A l’època del filòsof grec els que podien es dedicaven a examinar el món i a difondre les seves reflexions, sense caure en la dicotomia perversa de dividir el coneixement entre ciències i lletres. Aquesta distinció no es va començar a forjar fins al segle XIX.
Quan algun professor manifesta que no educa, que a ell només li pertoca ensenyar, cau en el parany de respondre a una qüestió que no és pertinent ara, com no ho era a l’època d’Aristòtil. Que els polítics encetin aquests debats no ens ha d’estranyar; allà on uns diuen educar, els altres hi posen ensenyar, com si el canvi de paraules trastoqués la realitat.
La sorpresa sorgeix quan algú, que se suposa que és entès en la matèria, defensa la distinció que segueix: a primària correspon la feina d’ensenyar hàbits i de mostrar afecte (un afecte tipus mama), mentre que a secundària cal centrar-se de manera estricta en la disciplina.
No m’imitis, sisplau
Segons conten, algú va endreçar una colla dels llibres d’Aristòtil més enllà dels de física ( metá tà physikà ). Això no vol dir que per a Aristòtil comportament humà i processos d’abstracció no anessin de bracet. Al contrari, tenia una visió múltiple del saber que el va portar a fer classificacions, però en cap cas a concebre un esvoranc entre els mons de lletres i ciències.
Alerta amb aquests tipus d’esvorancs, també avui. I més quan s’argumenta a favor de conceptes com model. Qui es postula com a model prioritza la imitació; l’important no és que l’altre prengui les seves decisions, sinó que les prengui com ho he fet jo. Per tant: és bon alumne aquell que té els mateixos interessos que jo, que ja no sóc adolescent, ni necessito l’afecte de la mama, ni que m’expliquin la importància dels hàbits.
No caure en el parany d’aquest fals dilema estalvia tres grans patinades. Primera: despullar el procés d’ensenyar i d’aprendre de qualsevol relació afectiva. Segona: pensar que l’ètica s’ensenya, més que es mostra. Tercera: fer ús d’un terme pobrissó com model, en comptes d’un altre com referent, sens dubte més atractiu i fructífer. El referent no somnia a reproduir alumnes que siguin com ell, sinó en altres que siguin això: altres.
