Aquesta joguina és meva!

Amb una hora al parc en tens prou per adonar-te que compartir no és innat en l’ésser humà. Som al parc de l’Oest, en l’únic sorral que hi ha en aquest espai enjardinat de la ciutat de València. Hi trobem el Joan i el Marc, dos nens d’aproximadament 4 anys. Cadascun amb joguines marcades amb el seu nom: el Joan, amb la seva galleda, la seva pala i el seu rasclet i amb un petit camió per carregar sorra; el Marc, amb un grapat de dinosaures de mirada amenaçadora i un tractor de dimensions descomunals. Els pares, en un banc pròxim, observen com juguen els seus fills mentre xerren animadament entre ells.

El Marc li agafa la pala al Joan; el Joan, d’un cop de mà, recupera la joguina, i el Marc, perplex, es posa a plorar. Les reaccions dels pares no es fan esperar: reprimenda per al primer i consol i abraçades per al segon. La frase “Cal compartir” brolla de la boca de les dues parelles, i els nens, ja somrients i sense atendre les explicacions paternes sobre el valor de la generositat i de l’amistat, recuperen les seves joguines i la seva rutina: el Joan omplint de sorra la seva galleda; el Marc jugant amb el seu tractor.

Pel que comenten David Pajarón i Mercedes Torres -els pares del Theo (7 anys), i de la Carmen (9 anys) i el Matías (6 anys), respectivament-, en aquesta edat escenes com l’anterior són més que habituals. Les disputes per joguines es reprodueixen durant la primera infància, fins que, a partir dels 5 o 6 anys, comencen a compartir amb els companys d’escola i de placeta tant les pertinences com el temps.

Les psicòlogues infantojuvenils Míriam Ramos i Meritxell Alcaraz, companyes de feina a l’Institut Alba de Premià de Mar, expliquen el perquè d’aquest canvi. Per fer-ho, utilitzen la teoria del desenvolupament cognitiu de Jean Piaget. Segons el psicòleg suís, el desenvolupament intel·lectual d’un infant es divideix en diverses etapes i és en la que va dels 7 als 11 anys, la coneguda com a període de les operacions concretes, quan els menors, ja amb un pensament lògic, comencen a ser conscients del seu entorn i de les necessitats i opinions de la gent que els envolta. Es transformen, com diuen Ramos i Alcaraz, en éssers sociocèntrics, és a dir, en persones que busquen l’aprovació i el reconeixement del seu grup d’iguals i temen ser-ne exclosos. Abans d’aquesta edat, en canvi, els infants són egocèntrics, no tenen en compte les necessitats i les opinions de la resta, bàsicament perquè no saben que existeixen altres punts de vista a part del seu. “Un nen en un període preoperatiu, que va dels 2 als 7 anys, es caracteritza per un pensament irreversible i centrat en ell mateix, és a dir, egocèntric”, argumenten les psicòlogues de l’Institut Alba, que atribueixen a aquest pensament les dificultats per compartir dels més petits.

Aprendre a compartir

Amb el mateix qualificatiu, egocèntric, altres professionals de la psicologia defineixen el pensament dels nens dels 2 als 7 anys. Ho fa el psicòleg, pedagog i orientador de l’Asociación Kava, Jesús Pérez, per justificar la reticència dels infants a deixar les seves joguines i per diferenciar aquest terme del d’ egoista, tan utilitzat pels adults per qualificar aquest tipus de conducta en els nens.

I també ho fa la psicòloga Nerea Tuñón, des de la seva consulta PsicoNerea, a Santa Eulària des Riu (Eivissa), per explicar per què els infants a aquesta edat assumeixen les joguines dels altres com a pròpies. “Quan els nens són petits no comprenen les intencions dels altres ni entenen que l’altre és un ésser diferent d’ell mateix. Per a ell només existeix un punt de vista: el seu. A més, entre els 2 i els 4 anys es va reforçant el concepte de si mateix i, quan en té l’oportunitat, ratifica la seva independència. Si ajuntem aquestes dues característiques, ens trobem amb nens que no volen deixar les seves coses, que s’enfaden quan les coses no són com ells volen i als quals els costa distingir el que és seu”, comenta Tuñón, que, com els seus col·legues de professió Ramos, Alcaraz i Pérez, insisteix que l’habilitat de compartir es pot aprendre i fomentar.

Com? Primer, amb l’exemple de pares i familiars, que siguin generosos i que involucrin els fills en aquest tipus d’actes. Després, amb petites pràctiques que ajudin els nens a assimilar aquesta conducta com a normal i adoptar-la en el seu dia a dia. Des de posar el nom a totes les joguines per identificar quines són les seves i quines les dels seus amics, fins a marcar un temps de joc igual per a tots o establir rutines en què calgui fer alguna cosa per un altre -com, per exemple, portar un piscolabis a algun membre de la família-, tot són tècniques que, segons la psicòloga Nerea Tuñón, podem introduir en el dia a dia del nen perquè, a poc a poc, aprengui un valor tan difícil d’assimilar com el de compartir.

“Aquest procés és lent perquè a aquesta edat no estem preparats per compartir. La millor manera d’ensenyar-li a fer-ho és la pràctica diària”, suggereix la directora de PsicoNerea. Una opinió que la doctora en educació, pedagoga terapèutica i logopeda de MCS Pedagogia, Mònica Casellas, comparteix i matisa: “Més que a compartir, també s’ha d’educar els nens a dialogar i pactar per poder jugar tots amb tot”.

No obligar

Però, ¿què passa si, malgrat els esforços i ensenyaments a casa, els nens no volen compartir? ¿Se’ls ha de consentir que no deixin les joguines o cal obligar-los a fer-ho? Les psicòlogues de l’Institut Alba ho tenen molt clar: mai s’ha de pressionar un nen perquè comparteixi. Entre altres motius, perquè obligar-lo a fer-ho pot tenir un efecte contrari al volgut: causar-li rebuig en comptes de motivar-lo. “Podem reforçar-lo positivament quan veiem que ha sabut compartir, però mai l’hi hem d’obligar ni l’hem d’amenaçar perquè aprengui un valor com aquest, que ha de ser fruit d’un procés intern més individual i conscient del mateix infant”, expliquen.

Pensa de manera semblant l’orientador de l’Asociación Kava, que, com Ramos i Alcaraz, no està a favor que es pressionin els nens a compartir i que s’opti pel reforç negatiu per inculcar valors i habilitats als infants. Segons explica, està demostrat que el reforç positiu és molt més eficaç per educar criatures, però també perquè a aquesta edat no comprenen el perquè d’aquests càstigs. “Un nen de tres anys no entendrà per què es queda sense parc quan és l’altre nen qui li ha agafat una joguina sense demanar-li permís”, exposa Pérez.

I entre germans?

Segons la pedagoga terapèutica de MCS Pedagogia, Mònica Casellas, compartir és una habilitat associada tradicionalment “a tenir germans i a aprendre a compartir amb ells coses d’un mateix”. Però que aquests dos termes hagin anat sempre units no significa que entre germans sigui més fàcil o que estigui lliure de conflictes. Quants de nosaltres no ens hem barallat amb els nostres germans perquè no ens deixaven alguna joguina? I quants no ens hem sentit ferits quan els nostres pares han intervingut a favor del nostre germà i no a favor nostre?

En situacions com aquestes, l’orientador de l’Asociación Kava, Jesús Pérez, defensa mantenir-se al marge de les disputes i deixar que una relació tan primària com la dels germans s’equilibri: que el germà gran adopti el paper de protector que li pertoca. Això no vol dir que els pares no guiïn els fills o els cridin l’atenció si creuen que han obrat malament, sinó que han de fer-ho sense que l’altre germà estigui present, de manera que cap dels dos se senti ferit i que no n’hi hagi cap que adopti el rol d’agressor o de víctima. “D’aquesta manera també s’evita que el germà petit instrumentalitzi una conducta i que cada vegada que el germà li prengui alguna cosa corri a explicar-ho als pares per aconseguir més coses que el gran”, conclou Jesús Pérez.