‘Muermo’, bé o ‘Puto Amo’

Tots preguntem als fills com els ha anat el primer dia de curs. Les respostes són tan diverses com les criatures. Poden anar d’un “bé” i poca cosa més, fins a una explicació detallada de la jornada. Però el més probable és que no us hagin explicat que han pintat les aules o han plantat un arbre nou al pati. Fins i tot si han canviat de centre, no els importa gaire ni la geografia de les aules ni la forma dels pupitres. El més important és la valoració dels professors que els han tocat.

Els alumnes, a més, s’informen amb els companys de cursos superiors: aquest com és?, i aquella? Amb això i l’hora escassa de la primera classe, emeten un veredicte que costarà molt de canviar. Com que els adolescents són gent intensa, sense gaires matisos, no es molesten a fer gaires categories. Amb tres n’hi ha ben bé prou: muermo, bé o puto amo.

El muermo és un professor avorrit que avorreix. Llegeix a classe el llibre o els dossiers de la matèria. Evita la participació dels alumnes, potser perquè té poca autoritat i li fa por que la classe es descontroli. Les seves explicacions són llargues i poc il·lustrades. El puto amo, en femení puta ama, és un professor que s’explica amb claredat, avança a poc a poc, convida a participar i a la vegada manté una absoluta autoritat sobre els alumnes. El professor classificat com a bé és la barreja dels dos extrems.

En general, potser amb altres paraules, aquesta és la classificació que els alumnes fan arribar als pares. També hi ha alumnes que ens parlen dels nostres col·legues en aquests termes. Sempre els dic dues coses: que no venim a classe a divertir-los, i que el Merlí que veuen a la tele parla entre quatre i cinc minuts amb els alumnes. I així és molt fàcil ser fantàstic. Si el guionista hagués de fer un guió per a dues hores de classe a la setmana, ja en parlaríem. I ho dic perquè ara faig classes, però he fet de guionista molts anys.

Per això crec que la realitat supera la fantasia, i de putos amos, als nostres instituts, n’hi ha molts. I els que només són bé, potser són encara més eficaços a l’hora dels resultats. I els muermos? Doncs bé, els dic: dels professors que no ens agraden també en podem aprendre molt. Als centres d’ensenyament també s’aprèn a anar per la vida. I no tot serà, a la vida adulta, tenir col·legues o caps o directors generals tan fantàstics com els putos amos. De tot se n’aprèn.