LA PITJOR MARE DEL MÓN

La nostra part més animal

Aquesta nit es farà el canvi horari, i ens rapinyaran una hora menys de llum a la tarda. Potser no cal que em queixi, perquè de tota manera la llum de tardor i d’hivern és la que és, i sempre em semblarà massa poca. Sóc un animal biològic i la falta de llum fa que les neurones em funcionin diferent. Segueixo sent una progenitora nefasta, però quan no hi ha tanta llum potser tinc un increment del 3,54% de mala llet. Tot i que no sóc l’única que actuo com una bèstia de documental de National Geographic. A casa n’hi ha uns quants.

Els menors d’edat que tinc a càrrec (MEC) també revelen sovint la seva part més animal. I aquesta vegada no em refereixo a quan deprecien el valor dels mobles escantellant-los. La foscor fa que tendim a sentir-nos una mena d’óssos que hibernen. I quan els MEC números 2 i 3 juguen a barallar-se i rodolen per terra, i riuen, i es fan placatges, sé que tinc al davant dos cadells de lleó en estat pur. Sí, potser la baralla còmica acabarà en drama, però també sóc conscient que forma part d’aquell ésser una mica bèstia, que necessita aprendre que no cal mossegar tan fort, i els deixo fer, com una mare lleona, de mirada indiferent, fins que els he d’engrapar pel ganyot i separar-los.

Quan eren més petits no podia evitar explicar que de tant en tant calia treure a pasturar les cabretes. Perquè eren unes cabretes que s’ofegaven tancades a l’estable i els calia córrer i saltar i menjar herba i enfangar-se i esborrar qualsevol rastre de roba neta. I exercir de pastora de cabres m’agradava, i ara que només me’n queda una, perquè els més grans s’han tornat una mena d’óssos letàrgics, o de rat-penats, que surten de nit (i es passen els matins de dissabte i diumenge dormint), enyoro aquella sensació de ramat. Però dur una cabreta sola també és més còmode, i camino de puntetes per no despertar els vampirs i no destorbar-los el son.

CIVILITZACIÓ

Però no vivim al bosc, sinó a ciutat, i la civilització ens toca la pera i distorsiona la nostra animalitat. Malgrat la foscor hi ha qui es resisteix a ficar-se al llit, i cal que actuï amb una barreja d’humana persuasiva i de rugit de lloba ferotge (o de gossa de raça sense raça, igual de ferotge perquè els cadells l’emprenyen i no la deixen dormir). I em descobreixo pasturant l’única cabreta i despistant-me perquè he caigut en la temptació de donar un cop d’ull al refotut mòbil i aniré de pet a l’infern dels progenitors addictes tecnològics. O cedeixo als meus impulsos de progenitora humana i surto a sopar i a riure i torno a una hora gens tardana, però poc animal. Tant és. Arribarà el proper canvi horari i constataré que segueixo sent una bèstia, perquè amb l’arribada de més hores de llum em reviscolaré, i gaudiré, ara sí, d’un 3,54% de més bon humor.