LA PITJOR MARE DEL MÓN

Alguns motius per a un no

Així, en majúscules: NO. NO abans que res. NO per prevenció. Perquè els menors d’edat a càrrec (MEC) sospiten que els engaltaré alguna proposta espantosa i avorrida i abans d’escoltar-ne més detalls ho deixen clar: NO. Perquè no tenen temps per processar el que els dic, perquè els fa una mandra horrorosa moure’s, perquè el NO els surt de forma natural quan separen el llavi superior del llavi inferior... Sigui pel que sigui, la seva primera resposta és NO.

ALTRES MODALITATS

En realitat diuen NO a tot allò que els dic i que implica acció mental, espiritual o física. Per exemple, les tasques de la llar. Saben que el NO és una opció que no figura al formulari de resposta. I s’inventen noves maneres de fer-lo efectiu, com per exemple la dilació: ara acabo la partida, un momentet, ara vinc, espera que... envio un missatge / acabo deures (ehem) / miro una cosa / d’aquí cinc minuts s’acaba el capítol, etc. L’altra modalitat és el rebot: li toca fer-ho a l’X (qualsevol habitant del planeta que no sigui el MEC en qüestió), ja ho vaig fer la setmana passada, ho he fet tres cops seguits, ens ho vam fer a sorts i va ser superinjust, sempre pringo jo... I encara tenen una altra tècnica magistral que consisteix en els casos mèdics combinats amb el curs avançat d’interpretació: l’amnèsia total o temporal, la sordesa selectiva, el virus fulminant, el mal de cap oportú i, fins i tot, les contractures invalidants. I un “ho sento”, “perdona”, “t’ho juro” digne dels premis Gaudí a l’actor/actriu revelació.

Però no es tracta només de les refotudes tasques de la llar. Parlo de qualsevol frase que contingui les següents paraules, i no obligatòriament en aquest ordre: “He pensat que podríem...” No plantejo res absurd. Que es vesteixin amb un jersei quan estem en plena onada de fred en lloc d’anar en màniga curta. Que m’expliquin el seu pla del cap de setmana (moment d’estudiar i fer deures inclòs, però no només). Que marxem a passar el dia fora. Que tastem un nou menjar. O que provem un restaurant! Que mirin més informació sobre un tema determinat i no es quedin amb el primer que troben. Que es facin el Carnet Jove. Que tanquem la tele. Que l’encenguem.

I jo? Què faig, llavors? Doncs emeto una quantitat de renecs silenciosos per minut molt alta. Ho trobo tan pesat... tant... I em dic què he fet per merèixer aquest destí, i somio en una llar idíl·lica en què els MEC pronunciïn un SÍ entusiasmat a tot el que dic, i fins i tot que em diguin “no et preocupis de res, mama, ja ho fem/busquem/organitzem nosaltres”. Fins que em desperto i els veig, i em veig. I em dic que la Carme Thió té raó, i aquesta és la família que m’ha tocat, és com és, i m’agrada. I que a la propera reencarnació ja m’hauré guanyat el lloc de progenitora a la família aquella que he somiat.