LA PITJOR MARE DEL MÓN

El disc dur no para mai

L’altre dia, al restaurant, amb amics, em vaig exaltar quan em van demanar que fos jo la que triés els plats que volíem compartir. M’hi nego, els vaig respondre. Ja n’estic tipa, de pensar. Trieu les croquetes amb espinacs, el tataki de vedella i l’amanida amb alvocat que vulgueu, vaig dir-los reblant/espifiant el clau. L’endemà hi vaig rumiar i, a banda de ser conscient que estic fatal, vaig adonar-me d’una anomalia. Aquí mateix he parlat una infinitat de vegades de l’apassionant tema de les tasques domèstiques. Que si els menors d’edat a càrrec (MEC) es resistien a fer-les, que si les discussions eternes, cícliques, rutinàries sobre el repartiment, etc. Però hi ha una part de tot l’assumpte de les tasques domèstiques -i anant més enllà del que implica ser progenitor- que havia obviat: el disc dur.

El disc dur és aquell espai gran, extens i inabastable del meu cervell dedicat a l’activitat neuronal al voltant de la logística familiar entre setmana, els caps de setmana i durant les vacances. També es dedica a avançar-se a esdeveniments previsibles, com l’interregne que es produeix entre el dia que acaba el curs i el primer dia de vacances dels progenitors; i són unes neurones que sovint es passen els dies rumiant menús (menús dels que no generen manifestacions i alhora equilibrats, ni que sigui una mica...), recordant que un dels MEC necessita amb urgència plantilles contra la pudor de peus (bé, les necessitem nosaltres, amb urgència, a ell no li importa gaire la circumstància), descobrint que toquen visites mèdiques, o que altra vegada s’ha acabat el paper de vàter i si no volem patir situacions delicades algú ha d’anar a comprar-ne amb urgència.

A PLE RENDIMENT

El disc dur no para i sempre troba alguna cosa a la qual dedicar el seu temps i amb què omplir-se de bits, gigues i terabytes d’informació. Almenys el meu. No sé com evitar-ho i massa vegades el sento a petar. Soc una enamorada de la informàtica, però m’encantaria fer-li un reset. O reinstal·lar-lo en un altre cervell que no fos el meu. Una servidora, amb un llapis de memòria de 4 GB, ja faria. Però no sé com fer-m’ho. He pensat a posar-lo a la venda a Wallapop, però ¿qui voldria un disc dur que implica feina i més feina? A veure, fer feina no m’importa. Com hauria tingut tres MEC si no fos així? Però, planificar-la? Tenir-la tota al cap? Ja us ho regalo.

Em sembla que faré un gest arriscat i l’apagaré, i que passi el que hagi de passar. Segur que el món seguirà rodant, i les plantilles contra la pudor de peus se seguiran comprant. I si no és així, ja vindrà el departament de salut pública i ens obrirà l’expedient corresponent. I si ens l’obre... Mira, si ens l’obre, que sigui algú altre qui pensi què coi haurem de fer, perquè una servidora, tres, dos, un... off.