22/04/2017

“Però la cançó no diu així”

2 min

Tant li fa que hagi arribat la primavera, la Pasqua o fins i tot Sant Jordi, a casa nostra cap de les cançons respectives aconsegueix desbancar les de Nadal. I encara més si les han hagut de practicar molt per cantar-les en públic. És el que ens ha passat amb el fanalet. “Amb la llum del fanalet, jo aniré a esperar els tres Reis. [...] Tots estan dormint, ja els sento arribar...” “No, la cançó no diu així”, talla la Joana a l’Helena.

Per a la Joana, les cançons diuen així o aixà. De fet, les cançons ja les tenim personificades, perquè diuen coses, igual queen molts llocs (començant per Barcelona) els cartells i els llibres diuen això o allò, cosa que a mi (d’un parlar de transició al sud de la capital) sempre m’ha sorprès. “En aquest cartell hi diu que...”, vaig escriure una vegada en un examen de català. L’esforçat professor m’ho va comptar com una falta: “Aquest cartell diu que...”, havia de ser segons ell (i segons la majoria de diccionaris). I no dic que no sigui possible (només faltaria: és el que es considera estàndard). Però els mateixos que diuen espontàniament “Aquest llibre diu això” també poden dir “Què hi diu aquí?” I crec que ni un corrector amb fòbia al pleonasme (malauradament encara n’hi ha) els faria dir “Què diu aquí?” Tots plegats ens preguntaríem: qui? Doncs ningú, perquè aquí el verb és impersonal. Per sort, grans lingüistes amb seny com Joan Solà han defensat aquest ús totalment genuí de dir-hi. Si tenim verbs com haver-hi, amb el pronom gramaticalitzat (és a dir, que ha acabat sense significat ni funció), per què no n’hi pot haver d’altres?

És un goig constatar que la flamant gramàtica de l’IEC ja recull i avala aquest ús: avui tindria un punt més a l’examen.

stats