CATALÀ AMB BOLQUERS

“Aquesta me l’he ensenyat jo”

La Joana i l’Helena també s’han apuntat a la moda d’aquestes noves línies pedagògiques: subscriuen del tot això de canviar ensenyar per aprendre. “Què t’agrada més: l’escola d’ara o l’escola bressol?”, li vaig preguntar un dia a l’Helena conscient que em podia suposar un tret al peu. “La d’ara”. [Uf.] “I per què?” “Perquè m’han après a pintar”. Ara diuen que no es tracta que algú ensenyi sinó que els nens aprenguin, no?

El que passa és que a elles també els agrada ensenyar coses. Un dia li vaig preguntar a la Joana qui li havia ensenyat una cançó que cantava i que jo no havia sentit mai: “Me l’he ensenyat jo”, em va dir amb un somriure murri. A la seva cosineta Mireia, de deu mesos, ja pensen com li ensenyaran a “mirar els semàfors” i sobretot a anar amb bici, “a fer amb bici”, diu la Joana. És normal que confonguin fer i anar : deuen ser dos dels verbs auxiliars més prolífics en català. Ep, i no l’ ensenyaran, sinó que li ensenyaran a anar amb bici, perquè no ensenyem algú a fer una cosa sinó a algú. Heus aquí una altra ultracorrecció: com que sovint ens sentim insegurs a l’hora de col·locar o no la a davant d’un complement i normalment ens equivoquem per excés, aquí pequem per defecte. Però no es tracta d’un complement directe sinó indirecte.

Per sort, elles encara són massa petites per caure en ultracorreccions, només faltaria! Però, rient rient, potser sí que m’obligaran a canviar el títol de la columna, perquè, amb quatre anys acabats de fer, els bolquers ja comencen a quedar lluny. Almenys els no lingüístics.