Mobilització general

A casa ja estem tots mobilitzats. Que ningú hi vegi cap component polític. El menor d’edat a càrrec (MEC) número 3 ha començat la seva transformació en un cíborg amb una mà biònica que truca, juga i el connecta amb el món. O sigui que ja té mòbil.

Ho juro per Marge Simpson, he intentat retardar el moment fins que m’he trobat amb una disjuntiva: ¿l’envio a 1r d’ESO convertit en una barreja de Robinson Crusoe aïllat del món i d’un Astèrix contra els gals cibernètics, una barreja que el farà fort però que dificultarà el seu contacte amb la resta d’ Adolescentis comunis? ¿O l’envio a 1r d’ESO amb un mòbil que el connectarà amb els seus amics, a través de l’únic canal que fan servir, el WhatsApp, però que el distraurà, desconcentrarà, enfavarà, etc.? El pare de les criatures i servidora vam rumiar, i vam deixar passar les setmanes de juny, també les de juliol, les notícies que els pocs amics sense mòbil ja en tenien, mig mes d’agost i encara una mica més, fins que vam prendre una decisió: autoenganyar-nos.

Ja vaig parlar en un altre article de les grans virtuts de l’autoengany a l’hora d’educar i conviure amb els MEC. Doncs hi hem tornat. Abans de fer-li el lliurament del meu antic mòbil amb el protector de pantalla ratllat i una bateria agònica, li vaig fer signar el típic contracte entre el MEC receptor de mòbil i els seus progenitors. Tinc poca fe en el contracte, però vaig activar l’autoengany en versió elevada i el vaig redactar de pròpia mà, vaig fer que el llegís en veu alta, fins que em va dir que la meva lletra no hi havia qui l’entengués i el vaig llegir jo, el vam signar i li vaig entregar el mòbil.

L’autoengany va continuar durant els següents dies, quan el veia amb el nas adherit a la pantalla i em deia a mi mateixa que el deixava fer i li donava barra lliure per afartar-lo, saciar-lo i fer-lo rebentar de ganes de mòbil. Com si això fos possible. Però m’ho vaig dir. I fins i tot vam fer broma de les seves breus respostes al xat familiar, ara ja complet al 100%. I quan passades dues setmanes vaig començar a alertar-lo que tenia prohibit terminantment mirar la tele mentre jugava amb el mòbil, i em sentia a mi mateixa pronunciar paraules de tan poc nivell intel·lectual com ara “Dues coses alhora no. O mòbil o tele”, em vaig sentir feliçment autoenganyada i convençuda que m’estava posant ferma i contundent.

Llavors, un matí el vaig despertar i abans no tingués temps de posar el peu a terra el vaig veure amb el refotut mòbil a la mà i l’hi vaig requisar. Va ser només una estona, fins que va marxar de casa, però em vaig dir que el sotrac havia funcionat. I per ara sembla que és així i que podrà afrontar el curs aprenent a no ser abduït pel giny dels pebrots i que tot anirà genial. N’estic autoenganyada i convençuda. O al revés?