LAURA PINYOL

Ni són un model ni són sexis: són nenes

La sexualització de les criatures és un fenomen a l’alça: s’observa amb preocupació la sexualització en edats cada vegada més precoces i, sobretot en les nenes, amb càrregues d’estereotips i pressió social sobre la imatge

Ni són un model ni són sexis:  són nenes / GETTY Zoom

Potser el seu nom no us diu res: Thylane Blondeau. Però l’any 2011, quan era considerada la nena més bonica del món, va aparèixer en portada i en un ampli reportatge a l’interior per a l’edició francesa de la revista Vogue Paris Cadeaux (número de desembre 2010 - gener 2011) amb roba, joies i complements de marques exclusivíssimes que va obrir un debat a tot el país. Només tenia 9 anys i les fotografies, on també apareixien altres nenes menors de deu anys, van ser criticades per mostrar les models infantils maquillades, vestides i en actituds com si fossin adultes. La polèmica sobre la sexualització de nenes tan petites va fer que la revista decidís, a partir d’aquell moment, no contractar models que fossin menors de 16 anys.

La sexualització és un debat que s’obre recurrentment i encén les alarmes, sobretot quan coincideix amb casos flagrants molt fàcils d’identificar. Campanyes comercials i de publicitat per Nadal que anuncien joguines sexistes o la campanya recent de venda i distribució de disfresses per Carnaval serveixen per trobar exemples en què, a través de diferents articles de venda, es reforcen rols tradicionals i estigmatitzats vinculats al gènere.

PERÒ, QUÈ ÉS LA SEXUALITZACIÓ?

L’any 2012 el Parlament Europeu va presentar un Informe sobre la sexualització de les nenes en la comissió de Drets de la Dona i Igualtat de Gènere, on definia aquest fenomen com l’enfocament instrumental de la persona mitjançant la pròpia percepció com a objecte sexual, al marge de la seva dignitat, la qualitat de la qual es valora en funció del seu atractiu sexual. La seva autora, l’eurodiputada Joanna Katarzyna Skrzydlewska, advertia que aquest fenomen suposa “una imposició d’una sexualitat adulta a les nenes, que no estan ni emocionalment, ni piscològicament ni tampoc físicament preparades per a aquest paper, que topa amb el desenvolupament normal i saludable de la sexualitat”.

Prèviament, el 2011, per encàrrec del primer ministre David Cameron, el govern britànic va fer públic l’Informe Bailey, que definia el concepte d’hipersexualització infantil com “la sexualització de les expressions, actituds i codis de vestir precoços” i s’alertava de la pressió, sobretot, sobre les nenes com a mitjà per vendre productes: des de videojocs, aliments, nines o roba, però també productes de consum destinats a adults com cotxes, joies o viatges. L’informe, així mateix, recollia algunes recomanacions com la de comprar ordinadors amb continguts per a adults ja bloquejats o la regulació de certs productes audiovisuals.

La hipersexualització infantil és la sexualització de les expressions, actituds i codis de vestir precoços

Però un dels documents pioners és el que el 2007 va publicar l’Associació de Psicologia Americana (APA), en què denunciava la tendència a sexualitzar infants en les societats del segle XXI. Advertia del perill que tant els productes com els mitjans utilitzats per arribar al públic infantil se servissin de l’erotisme i el valor sexual propagant el missatge subliminar que l’èxit social va vinculat a l’atractiu sexual.

La hipersexualització, per tant, consisteix a establir un cànon de bellesa en funció del desig sexual que es desperta, fonamentant-ho tot, doncs, en el culte al cos i l’aparença física per damunt de tot.

CULTE AL COS I MIRALL DE LA SOCIETAT ADULTA

Per a Jesús Vilar, pedagog i professor de la Facultat Pere Tarrés - URL, “aquest fenomen global de les societats modernes” fa confluir dues tendències. D’una banda, “la marca sexual: una clara involució cap a models tradicionals masclistes i patriarcals que comporta un procés de socialització de les nenes amb un ensinistrament molt clar, conscient i insistent” no sols en adolescents sinó en nenes molt més petites. De l’altra, una “desaparició de la infantesa”, un concepte encunyat pel sociòleg i pedagog Neil Postman (1931-2003), que en el llibre The disappearance of childhood (1994) defensava la tesi que la infantesa, un producte social que com a idea havia nascut tot just feia dos-cents anys amb la Il·lustració, estava a punt de perdre’s per la influència dels mitjans de comunicació en el procés de socialització i la concepció de l’infant com un públic consumidor.

“Vivim un temps perillós en què s’ha deixat de respectar l’espai de la infància com un període protegit de creixement i descoberta”

Jesús Vilar - pedagog

En aquest sentit, el doctor Vilar assegura: “Vivim un temps perillós en què s’ha deixat de respectar l’espai de la infància com un període protegit de creixement i descoberta”.

La Declaració dels Drets dels Infants, aprovada per les Nacions Unides el 1959, i la Convenció del 79 van significar un gran avenç en el respecte als drets dels nens a ser nens i “deixar de considerar-los com l’adult que serà demà per centrar-se en la persona que ja és avui”. Fins aleshores, explica Vilar, “la història havia aniquilat el concepte d’infantesa: és un dèficit, un adult incomplet”.

EL MÉS PERILLÓS ÉS LA VISIÓ ACRÍTICA

Culpar-ne els mitjans de comunicació o l’auge de les noves tecnologies i les xarxes socials quan parlem de sexualització o hipersexualització és probablement trampós. Els nens i les nenes reprodueixen models socials. La decisió de pares i mares de contagiar-los conscientment aquests rols o arquetips ha de ser el primer escull per “evitar aquest adoctrinament”. Per a Vilar, “el fons no és la novetat, el que ho és són les formes sofisticades i la insistència” a transmetre valors que “pensàvem tenir superats” com els masculins als productes per a nens (virilitat, determinació, coratge, valentia, aventura) o els femenins als de les nenes (princeses, bellesa, distinció, feminitat, seducció).

L’informe del Parlament Europeu que citàvem anteriorment considera, per exemple, que la sexualització de les nenes distorsiona les relacions entre iguals i debilita la seva capacitat de forjar relacions saludables, perjudica l’autoestima, provoca trastorns d’alimentació i limita les aspiracions professionals. Degradar el valor de les dones contribueix a l’increment de la violència contra seu i reforça les actituds sexistes, que poden derivar en discriminació laboral i assetjament. Un exemple d’això que sembla banal podria ser aquella denúncia que circulava per les xarxes fa unes setmanes sobre una disfressa d’infermera sexi (adreçada a 4-6 anys) i, en paral·lel, la d’un cirurgià.

LA FAMÍLIA: ESCULL I SOLUCIÓ

La família com a filtre d’aquest bombardeig de missatges subliminars és la recomanació que fa el pedagog Jesús Vilar: “Les famílies xoquen contra agents molt potents que envien missatges precisos, per això les decisions no poden ser acrítiques”, perquè l’infant acabarà reproduint el model que vegi en els seus pares i mares.

La sexualització de les nenes distorsiona les relacions entre iguals, perjudica l’autoestima i provoca trastorns d’alimentació

En aquest mateix sentit, i fent incidència en una de les advertències de l’informe europeu, la psicòloga Cristina Carretero, de la Fundació ABB, de prevenció i tractament de malalties com l’anorèxia i la bulímia, corrobora que un dels principals riscos és que “pares i mares facin de la imatge de la criatura el més important”, perquè contribueixen a “amplificar la pressió social sobre la imatge”. En aquest sentit, la hipersexualització és “un factor de risc més, perquè basa l’autoestima exclusivament en el físic i en l’aprovació de l’altre”.

La família hauria de ser, per tant, el principal “agent de prevenció”, però això topa amb modes “com l’Instagram que, amb perfils propis o gestionats per mares, bombardegen amb impactes basats exclusivament en l’aparença”, una realitat que ha comportat l’avançament del debut de malalties com l’anorèxia i la bulímia: “Dels 13 anys hem passat als 11, i seguim tenint una proporció de 9 nenes per cada nen”.

I MENTRESTANT, A PRINCELANDIA...

La responsabilitat de la família és la d’escollir. Mentre els experts alerten sobre aquesta pressió posada damunt les nenes i la involució social que representa, acompanyada d’una tendència a enaltir la vida domèstica, l’exaltació de la maternitat i la sexualitat femenines (les dones han de ser joves i guapes, sempre), s’importen models com Princelandia. Aquesta cadena de fanquícies originàries dels Estats Units té centres a Granollers, Sabadell i Barcelona. Tant a la pàgina web com in situ es poden contractar serveis per a nenes i mares o per a festes infantils on s’ofereix un circuit spa (que reforci “el vincle entre mares i filles”, diu la web) que consisteix en vestuari de fantasia (tutús de tul o barnussos de color rosa xiclet o liles), sessions de maquillatge, manicura i pedicura i una desfilada final (a la qual sí que poden assistir pares i mares).

Aquest tipus de serveis que accentuen els rols socials arcaics podrien entrar en conflicte amb la llei 17/2015 d’igualtat efectiva entre homes i dones, almenys en l’apartat 23 de jocs i joguines. Amb tot, tal com explica Mireia Mata, directora general d’Igualtat, la llei “no té encara desplegat el reglament i el Govern no pot prohibir establiments on no es demostri que hi ha tracte discriminatori”. Aquests fenòmens s’observen amb “molta preocupació perquè són passos enrere que es fan en l’estereotipació de gèneres i reforcen la sexualització de les nenes”.