Els reptes educatius de Barcelona

L’abril passat, l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona publicava l’informe 'Oportunitats educatives a Barcelona: l’educació de la infància i l’adolescència a la ciutat' '', elaborat a instàncies de l’Ajuntament de Barcelona, un document inèdit en què es recullen les dades educatives de la ciutat de què es disposa, detallades per districtes. La voluntat és que aquest sigui el primer d’una sèrie d’informes que es faran periòdicament amb l’objectiu de tenir informació que permeti dur a terme polítiques més eficients. Una radiografia que mostra que l’alumnat socialment desafavorit no es distribueix de manera equilibrada en el conjunt de la xarxa escolar, sinó que es concentra en unes escoles i uns instituts determinats, cosa que retroalimenta aquesta segregació, que, com a ciutat pionera en innovació educativa, cal que Barcelona erradiqui d’una vegada per totes.

Per a Maria Truñó, directora de l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona, la missió de Barcelona com a agent educatiu amb els 240.000 infants i adolescents que acull és “abordar els reptes educatius de ciutat, perquè l’educació juga un paper molt important en la vida quotidiana dels joves, i en el seu futur”. La ciutat també té un paper clau a l’hora de “trencar el cicle de transmissió de la pobresa i les desigualtats socials”. I encara més: “Tenim la responsabilitat col·lectiva d’assegurar la inversió suficient per ampliar i repartir millor les oportunitats educatives dels nens i nenes”.

MISSIÓ COMPARTIDA

A l’hora de garantir l’accés universal a una educació digna i de qualitat -un dels drets dels infants-és clau que tots els agents implicats (administracions públiques, centres docents, famílies, etc.) treballin de bracet. En aquest sentit, Elena Sintes, cap de coneixement de l’Institut Infància i Adolescència, apunta que la ciutat té “una situació privilegiada respecte d’altres governs municipals per fer front a aquests reptes: per les seves competències en política educativa derivades de la Carta Municipal; perquè disposa d’una bona base d’equipaments i serveis amb un alt valor educatiu, i perquè hi ha múltiples actors implicats en les oportunitats educatives, com ara els professionals, les famílies i el teixit associatiu i cultural”. Cal, per tant, comptar amb la corresponsabilitat de tots aquests actors per millorar les oportunitats educatives.

Compensar les desigualtats socials

Per a Maria Truñó, directora de l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona, per aconseguir que l’educació compensi les desigualtats socials de partida dels infants i adolescents calen, com a mínim, tres coses:

1. Comprensió en sentit ampli i corresponsabilitat a l’hora de fer realitat el dret a l’educació i no reduir el tema als resultats escolars.
2. Millorar les condicions d’educabilitat amb polítiques que impacten molt en l’educació tot i no ser educatives (habitatge, salut mental, rendes, ocupació...).
3. Una inversió més gran i millor en educació, orientada a l’equitat. Aquesta hauria de ser una de les prioritats pressupostàries tant de la Generalitat com de l’Ajuntament, com una aposta per la cohesió i el benestar social del conjunt de la ciutat.

El diagnòstic dut a terme per l’Institut també aporta dades esperançadores, i és que els resultats educatius globals de la ciutat són bons tant pel que fa a proves d’avaluació a primària i ESO com pel que fa a abandonament escolar i titulacions postobligatòries. Són més altes que la mitjana catalana i espanyola, com ho són les xifres d’escolarització d’infants d’entre 0 i 2 anys o les xifres de nois i noies que participen en activitats de lleure.

El problema, en tot cas, són les diferències en els resultats educatius entre districtes. Entre les raons, derivades del context d’origen de cada infant, destaquen la concentració dels alumnes amb més necessitats educatives en determinats centres escolars, com al Besòs o Ciutat Vella; la distribució actual de les escoles bressol municipals entre els diferents districtes, o la distribució irregular de l’oferta pública d’ensenyaments postobligatoris.

ESCOLA BRESSOL

La taxa d’escolarització d’infants barcelonins durant la l’etapa dels 0 als 2 anys és una de les que més s’ha incrementat: el 2016, un 42,5% dels infants d’entre 0 i 2 anys assistien a la llar d’infants, gairebé un 10% més dels que ho feien el 2015. Segons l’informe, la major part d’aquest increment l’ha assumit la xarxa de centres públics, que en aquest període ha passat d’escolaritzar el 8,9% dels infants a escolaritzar-ne el 20%. El nombre de centres públics ha crescut fins a les 98 escoles bressol actuals, fet que ha permès que la demanda de places d’escoles bressol municipals es cobrís al 100% als districtes de Nou Barris, Ciutat Vella i Horta-Guinardó.

Tot i així, hi continua havent grans diferències entre els districtes pel que fa a escolarització durant el primer cicle d’infantil, i, mentre que Sarrià i les Corts registren una taxa del 58%, a Ciutat Vella amb prou feines s’arriba al 26%. Per reduir aquestes desigualtats, Laia Ortiz, tinent d’alcaldia de Drets Socials de l’Ajuntament, insta “no només a sumar més escoles bressol municipals a la xarxa barcelonina i a aplicar tarifes socials per accedir-hi, sinó també a acompanyar totes aquelles famílies que, tot i no plantejar-se l’escola bressol, sí que necessiten suport durant el desenvolupament dels seus fills a través, per exemple, d’espais familiars i dispositius de criança i educació d’iniciativa comunitària”. L’any 2015 Barcelona acollia vuit espais familiars i 73 dispositius de criança i educació d’iniciativa comunitària, i Gràcia era el barri que aplegava, amb diferència, la major part d’aquests espais, en concret el 27%.

FRACÀS ESCOLAR

Tot i que els resultats de les proves de competències bàsiques dels alumnes barcelonins a 6è de primària i a 4t d’ESO, com dèiem, són superiors a la mitjana, encara hi ha una distància massa gran entre l’índex de suspesos. A primària, el 22% de l’alumnat de Ciutat Vella no supera la prova, mentre que a les Corts la suspenen només un 5,4% dels alumnes. Si ens fixem en els resultats obtinguts a 4t d’ESO, la distància (35,5% a Ciutat Vella versus 4,5% a les Corts) encara s’amplia més.

L’informe destaca també que els alumnes amb més dificultats derivades del seu context es concentren als centres públics i en determinats territoris: en el cas de Ciutat Vella, el 81,8% dels centres públics de primària i tots els de secundària estan estipulats com a centres de màxima complexitat. En canvi, no hi ha cap centre de màxima complexitat ni de primària ni de secundària a Sarrià-Sant Gervasi, les Corts, l’Eixample o Gràcia, una situació que, per a Ortiz, demana adoptar “una mirada de proximitat que permeti engegar plans d’acció i els recursos més adients per a cada barri”.

“Cal prioritzar els recursos i exigir al departament d’Ensenyament que recuperi totes aquelles polítiques educatives que es van veure revocades a causa de les retallades”, destaca Ortiz. En aquest sentit, la tinent d’alcaldia de Drets Socials apunta que l’any 2016 van posar en marxa “un programa de tres milions d’euros destinat als centres amb més dificultats que volguessin engegar iniciatives d’èxit escolar, innovació, etc.”. S’ha fet també un esforç important en beques menjador, “un gest clau no només des del punt de vista d’ingesta alimentària, sinó també per reduir l’absentisme”, i en temes de reforç del material i els equipaments escolars, etc. “S’estan dedicant programes a combatre la segregació i a promoure l’èxit escolar dels centres ubicats en entorns socioeconòmics més vulnerables, com el Programa d’Escoles Enriquides, a més dels d’acompanyament i reforç escolar, i s’han incrementat les opcions de lleure educatiu als barris més vulnerables”.

L’abandonament escolar continua sent, però, un flagell durant l’educació postobligatòria, sobretot en els cicles formatius de grau mitjà, on la xifra se situa en el 37%. A grans trets, l’informe assenyala que cal reforçar els programes de prevenció de l’abandonament instaurant mecanismes d’acompanyament i tutories. Laia Ortiz apunta, a més, que, en acabar l’educació obligatòria, “cal garantir una continuïtat, una qualitat i unes titulacions d’educació postobligatòria que permetin que els nois i noies d’entre 18 i 25 anys que van deixar els estudis puguin reprendre’ls de la millor manera possible”.

Algunes experiències exitoses

A l’ 'Informe d’oportunitats educatives a Barcelona' es destaquen diverses experiències rellevants d’intervenció comunitària i d’utilització dels equipaments públics, com les biblioteques i els casals, per incrementar les oportunitats educatives de tots els infants, fet que, per a Laia Ortiz, “esperona a reforçar els programes educatius i a innovar a la ciutat”. La tinent d’alcaldia de Drets Socials afegeix, tanmateix, que “Barcelona ha de ser pionera en innovació educativa, però també a l’hora de posar l’accent a fer que la innovació no esdevingui una nova causa de segregació entre les escoles que poden innovar i les que no”. Per evitar-ho s’ha engegat una nova eina, el programa Eines per al Canvi, en què des dels moviments de renovació pedagògica com Rosa Sensat, IL3 i Escola Nova 21 es treballa des del lideratge públic perquè totes les escoles del territori tinguin l’oportunitat d’innovar.