Així fa de mare
Muriel Villanueva

“Educar és ensenyar a respectar”

Escriptora i mare de la Mar, de 3 anys, i de l’Ausiàs, que naixerà aviat. Professora d’escriptura, el seu últim llibre és el recull de contes ‘Nines’ (Males Herbes). També és autora de ‘Duna’ (Babulinka) i ‘La gatera’ (Ara Llibres)

Muriel Villanueva és escriptora i professora d'escriptura / PERE TORDERA Zoom

El sotrac més important en ser mare va ser la manera radical com vaig haver de rellegir la pròpia infantesa, i fer-me adulta del tot, plantant cara al passat, havent de resoldre temes pendents que no havia sabut afrontar abans, després d’adonar-me que la meva filla també necessitava que ho fes.

Què t’ha costat aprendre?

Per a mi, controladora de mena, m’ha costat entendre què significa no poder controlar-ho tot. Encara em costa. Em costa trobar el punt intermedi entre uns límits massa ferms i el caos.

Com et van educar?

D’una manera irrespectuosa i abusiva, i espero no repetir-ho. Em quedo amb records macos, amb petits detalls, però en línies generals porto posada una antena que detecta i intenta impedir reproduir els esquemes i imposicions que vaig patir.

Concretament, què intentes fer de forma diferent?

Tot. No obligar els meus fills a fer el camí d’estudis o professional que jo marqui. No abusar de la seva sexualitat ni del seu cos. No imposar que estimin ningú que no vulguin. Fer-los costat perquè siguin qui vulguin ser. Escoltar-los. Respectar-los.

En què consisteix educar?

Respectar els infants i ensenyar-los a respectar. Quan respecto la meva filla em semblo bleda i quan intento que em respecti a mi o als altres em sento una dictadora, culpable de no respectar-la a ella. Fa riure, oi? Vaig trobant el punt intermedi.

¿Tenir un fill posa en risc la relació amb la parella?

Us convido a llegir 'El parèntesi esquerre', la meva novel·la curta al voltant del tema que planteges. No voldria semblar exagerada, però realment crec que la criança obre un parèntesi en la relació, la tomba, l’aboca a una nova forma, i això no sempre resulta agradable ni fàcil. Des que vam començar a plantejar-nos tenir fills, ja fa més de cinc anys, la relació va trontollant. Ens sosté l’amor i un treball personal constant, des de la teràpia fins al fet de reservar-nos estones per estar sols. Si no hi poséssim consciència, moltes ganes i confiança mútua, ja no seríem una parella.

Quins tòpics sobre la maternitat et semblen nocius?

Per exemple que cal vigilar que els nens no et prenguin el pèl, que n’aprenen ràpid i se n’aprofiten, com si fossin dolents de mena, com si la duresa fos més efectiva que l’amor incondicional. També hi ha tòpics falsament feministes que em molesten, com ara que pare i mare han de ser iguals per a la criatura, deixant de banda que la mare és úter, part i pit; el pare té les seves funcions, importantíssimes, però no són precisament les de la mare.

Aviat tindràs un nen...

Vinc d’una família excessivament matriarcal. Desitjava molt tenir una nena, com si això pogués garantir-me quedar-me en la meva zona de confort. Ara, en el segon embaràs, vaig pensar: “Vinga, una altra nena, que això ja m’ho sé, ja he après molt”. Doncs apa, un nen! Em va costar pair-ho. Ara em preparo per a aquest nou aprenentatge, per a una cosa que no he viscut de prop, la criança d’un petit ésser humà de sexe masculí. Ja veurem com me’n surto.